Caïm Riba: "Fa vertigen cantar coses tan personals com 'Mare'"

A ‘Mare’, una cançó de traços rockers del seu nou disc, ‘Nararai’, Caïm Riba canta amb força reflectint un dolor antic i un desemparament que poc han de veure amb el costumisme pop del seu anterior grup, Pastora. Es confessa “trist i sense forces” i recorda a qui li va donar la vida que la seva absència l’acompanya a tota hora. “Sí, fa una mica de vertigen cantar coses tan personals. M’agradaria ser més ambigu, però així ho he volgut aquesta vegada, i hauré d’afrontar-ho i defensar-ho”, raona aquest músic d’honorable llinatge, fill petit del cantautor còsmic Pau Riba.

Es diria que la família sempre ha acompanyat la seva peripècia artística: Pastora devia el nom a la seva mare, Mercè Pastor, morta quan ell tenia 22 anys, i al seu primer disc en solitari, ‘A 306 km’ (2014), desprenia al·lusions al passat compartit i a l’illa de Formentera, on va néixer el 1974 (el quilometratge feia referència a la distància que hi havia entre la pitiüsa més petita i Barcelona). Al seu torn, a ‘Nararai’ Caïm mira els seus fills, tres, el més gran dels quals, Maya, de 17 anys, firma els dibuixos de la portada i el llibret. A ella va dirigida una peça que interpreta al costat d’Ivette Nadal, ‘Si mai et sents sol’ (títol que al pronunciar-lo deixa caure el seu nom), mentre que una altra, ‘Princesa de les llunes’, apunta a Savina, de quatre anys.

Lletrista novell

Com que a Pastora els textos els escrivia la cantant del grup, Dolo Beltrán, els discos de Caïm ens han descobert un lletrista: sensible, confessional i tocat per certa malenconia somiadora. “Soc bastant novell, en això. En ‘A 306 km’ vaig recórrer una mica als records i aquí, a la família, les experiències, l’amor...”, il·lustra. Algunes de les seves noves cançons procedeixen de l’època de Pastora. “Me les vaig guardar perquè eren més aviat introspectives i em sabia greu que es transformessin amb l’estil electrònic despreocupat del grup”.

A tot això, ¿què va passar amb Pastora, que es va acomiadar sigil·losament i, a diferència de la famosa Lola, sense buscar enrenou, rere un últim disc en català, ‘Una altra galàxia’ (2012)? “La crisi ens va afectar, vam haver de refugiar-nos a Catalunya, fent concerts en llocs en els quals poguéssim anar a dormir a casa,; la discogràfica ja no ens posava un AVE per a les reunions a Madrid i tot es va anar complicant”, recorda Caïm. “Ells no van recolzar el disc i el meu germà es va apartar. Jo vaig demanar a la Dolo més ‘feedback’, tirar junts del carro, però allò va quedar en l’aire”.

Formentera, estat mental

Va acudir llavors al record idíl·lic de Formentera, una illa en la qual va viure en els seus dos primers anys i mig de vida i que va continuar freqüentant llargament. “Mentre vam poder conservar la casa, que teníem subjecta a un lloguer verbal. Fins als 22 anys jo tenia dues vides, la de Barcelona i la de Formentera, on passava dos o tres mesos cada estiu”, revela. Parlem de la construcció rural en la qual Pau Riba va passar els primers anys 70 i en què va concebre l’àlbum ‘Jo, la donya i el gripau’, en l’extrem occidental de l’illa, a la Mola, a prop del “far del final del món” de Jules Verne. “On jo vaig néixer: sense electricitat, ni aigua corrent, ni lavabo..., amb un pou i una cuina de butà”.

Notícies relacionades

La Calòrica estrena ‘La brama del cérvol’, una corrosiva comèdia

‘El judici de Paris’, acabat de restaurar, brilla al CaixaForum

Estem doncs davant d’un fill de l’era ‘hippy’, de la qual no ha heretat una aversió a la tecnologia però sí “una espècie de parsimònia formenterana” i una tendència a veure “el costat positiu de les coses sense dramatitzar”. Allà a dalt hi continua figurant la tel·lúrica figura paterna, els àlbums de la qual encaixa com a influències. “‘Dioptria’ i ‘La donya’ els vaig escoltar molt. ‘Licors’ una mica també”. Els discos de Pastora no van ser gaire del gust del patriarca (així ho va expressar en aquest diari), ¿no és cert? Caïm hi treu ferro. “A ell li agrada crear controvèrsia i va jugar una mica a criticar-nos per muntar un serial, com si fóssim els Osbourne”, riu, tot i que deixa anar: “Jo hauria preferit que ens mostréssim afecte”.

I arribem a ‘Nararai’, una obra en la qual combina l’interiorisme del cantautor amb els climes onírics, les guitarres elèctriques i alguna pista electropop: la ballable ‘Sentir l’aire’, connexió amb el passat de Pastora. Composicions en les quals exposa el seu fons més vulnerable amb totes les conseqüències. “No m’agrada que en les cançons només hi hagi ‘flors i violes’, però de vegades arribo a trobar-me amb persones que ploren en un concert”, adverteix Caïm Riba com si s’amonestés a si mateix. Caldrà veure l’efecte que aconsegueixen les seves noves cançons aquest dijous al CAT (21.30 hores, festival Tradicionàrius), on actuarà acompanyat per Raül Bonilla (guitarra i veus), Salva Toscano (bateria) i Jules Bikoko (sota).