entrevista

Paolo Sorrentino: «Amb Berlusconi Italia era més divertida»

El guanyador d'un Oscar per 'La gran bellesa' estrena 'Silvio (y los otros)'

zentauroepp24404215 icult sorrentino190103173840

zentauroepp24404215 icult sorrentino190103173840

4
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

Per segona vegada en la seva carrera, l’italià es riu del món corrupte i vulgar de la política italiana a través del retrat d’un dels seus representants: si a ‘Il Divo’ (2008) va recrear la caiguda del primer ministre Giulio Andreotti, a ‘Silvio (y los otros)’ posa el focus en el ‘Cavaliere’ mateix, Silvio Berlusconi. En concret, el captura fa poc més d’una dècada, quan estava semiretirat a la seva casa de Sardenya, però continuava sent un dels líders més reconeixibles del món.

Com a cineasta, sempre s’ha mostrat interessat en tot el que és grotesc i en assumptes com el poder i la societat de l’espectacle. ¿Era només qüestió de temps que acabés fent aquesta pel·lícula?

De fet, feia anys que volia fer-la, però vaig haver d’esperar fins que Berlusconi es va retirar de la política. De la seva figura sempre em va fascinar aquella obsessió per seduir i la sensació que transmetia d’estar en permanent estat d’excitació sexual, de sentir-se un símbol de masculinitat. A més, l’envolta tota una imatgeria visual que per a un cineasta com jo resulta molt atractiva. I, finalment, sempre he admirat les persones plenes de vitalitat, suposo que és perquè jo no en tinc gens.

Segons ha explicat vostè mateix, va triar retratar Berlusconi des de la tendresa. ¿Per què?

Perquè crec que el cine és un dels pocs espais que queden des dels quals es pot parlar d’una persona, fins i tot, de les seves misèries, sense necessitat d’insultar o jutjar. A més, de la dimensió pública d’aquest personatge ja se sap tot; coneixem la seva voluntat de ferro, el seu orgull, les seves extravagàncies. Però, ¿i si darrere d’aquesta façana hi ha pòsits de dolor i malenconia? He preferit preguntar-me això abans que armar una diatriba política en contra seu, perquè de tota manera la seva és una figura pretèrita. Aquesta és una història sobre la por d’envellir i de morir.

En pel·lícules com ‘Il Divo’, ‘La gran bellesa’ i ‘Joventut’, ja va retratar figures en l’ocàs de les seves vides. ¿D’on prové la seva obsessió per aquest tipus de personatges?

No ho sé. Potser té a veure amb el fet d’haver sigut fill de pares molt vells; van morir quan jo tenia 16 anys. És el tipus de pregunta que prefereixo no fer-me, perquè, si en trobés la resposta, potser no seria capaç de fer més pel·lícules.

La premsa italiana el va acusar d’haver retratat amb excessiu detall les festes bunga-bunga de Berlusconi per poder recrear-se així en l’exhibició de cossos femenins nus. ¿Què diu sobre això?

¿Com havia de fer un biopic de Berlusconi sense dones nues? En l’època que la pel·lícula recrea, ell sempre estava envoltat d’elles. El meu objectiu no ha sigut glorificar aquestes festes, però, com deia, tampoc decidiré quins comportaments estan bé, i quins, malament. Berlusconi encarna el triomf de la vulgaritat i, per tant, aquesta pel·lícula intenta mostrar l’atracció que la vulgaritat provoca i explicar com el que és repulsiu també pot resultar irresistible.

Quan va retratar Giulio Andreotti a ‘Il Divo’, l’al·ludit va posar el crit al cel. ¿En algun moment va témer una reacció similar de Berlusconi?

No sé si ha vist la pel·lícula, però qualsevol queixa per la seva part només hauria servit per demostrar que la pel·lícula diu la veritat. Ens vam preocupar molt per ser fidels als fets; no volíem que ningú ens demandés per calúmnies. Poc abans de començar a filmar Berlusconi em va convidar a dinar i fins i tot em va oferir una de les seves viles per al rodatge. Per descomptat, vaig declinar la invitació. En qualsevol cas, se’l notava més afalagat que preocupat.

¿Diria que Berlusconi va instaurar la manera d’entendre la política que avui sembla haver-se imposat internacionalment?

Ell va arribar al poder sense saber res de política i el va exercir com si estigués dirigint una de les seves empreses, utilitzant les mateixes estratègies. És inevitable comparar-lo amb Donald Trump. A més, tots dos van convertir la política en un espectacle similar al ‘show business’, utilitzant l’entreteniment com a argument polític i buscant menys convèncer que simplement seduir.

Notícies relacionades

Sigui com sigui, Berlusconi va arribar a ser primer ministre d’Itàlia durant nou anys. Per explicar una anomalia com aquesta no n’hi ha prou amb el poder de seducció.

Està infravalorant aquest poder. Berlusconi va atreure els italians cap a si mateix com si fos un imant. La gent quedava per sopar i no parlaven de cap altra cosa, i gràcies a ell aquells sopars eren divertidíssims. Amb ell Itàlia era més divertida. No obstant, és cert que deixar-se governar per algú només perquè et fa riure no és gaire savi. Però els actuals protagonistes de la nostra escena política són igual d’ineptes i quan parlem d’ells les converses oscil·len entre l’ensopiment i la ràbia.