Adeu a Jordi Grau, amic de Fellini i cineasta del destape

Mort ahir a Barcelona als 88 anys, Jordi Grau és un d’aquests cineastes necessitats d’una revisió. És fàcil dir això a l’escriure un obituari, en el qual gairebé sempre es realcen els aspectes positius de l’artista mort i se’n difuminen els negatius. Però Grau, que sempre va firmar Jorge Grau, va ser un director important, des d’una perspectiva històrica, en el cine espanyol d’èpoques tan complexes com els anys 60 o la transició democràtica. No és qüestió de reivindicar-lo, sinó de posar les coses al seu lloc just.

Hi ha tres fites fonamentals en la filmografia del director, que va ser amic personal de Federico Felllini i del crític cinematogràfic José Luis Guarner. El 1985, Fellini va venir a Barcelona per presentar, en el marc de la Setmana Internacional de Cine de Barcelona, que dirigia Guarner, el llibre 'Fellini desde Barcelona', editat per Grau, en el qual es traça la relació entre l’estètica felliniana i la de la ciutat.

L’Escola de Barcelona

La primera d’aquestes fites apareix en el contextd’una tendència cinematogràfica de la qual Grau va ser un company de viatge, l’Escola de Barcelona. El 1962 va debutar amb 'Noche de verano', film protagonitzat per Francisco Rabal en el qual, connectat amb una certa tradició del cine italià de l’època, narra les relacions entre diversos personatges durant la nit de Sant Joan. Vaig descobrir aquesta pel·lícula molt jove, per televisió, precisament a casa dels pares del nebot de Grau, Ferran Grau, i ja llavors, imbuït tambéd’una relació afectiva especial cap a la pel·lícula, no vaig entendre per què una proposta d’aquestes característiques no havia assolit el mateix relleu que altres films rodats a Barcelona en la mateixa època.

Grau va continuar realitzant productes a contracorrent en el cine català d’aquella dècada, com ara 'El espontáneo' (1964), sobre el món taurí, 'Acteón' (1967), la seva proposta més experimental, i 'Una història d’amor' (1967), el seu film més connectat amb l’Escola de Barcelona a l’estar protagonitzat per Serena Vergano i Teresa Gimpera. Després de ser acomiadat del rodatge de 'Tuset Street' (1968), retrat de la Barcelona més 'in’ dels 60 interpretat per Sara Montiel i acabat per Luis Marquina, apareix la segona fita a la seva obra.

Zombis de culte

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Aquest no és cap altre que el film de gènere, tan repudiat per la intel·ligència crítica en aquells anys. Grau dirigeix en coproducció italiana 'Ceremonia sangrienta’ (1973) i 'No profanar el sueño de los muertos’ (1974). La primera recrea el mite de la comtessa Bathory, que es banyava amb la sang de les seves víctimes verges, mentre que la segona és avui un film de culte de zombis, més ben ponderada fora que aquí.

La tercera fita és immediata, i incumbeix el denominat cine del destape: 'La trastienda' (1975), film en el qual es registra el primer nu integral femení (de María José Cantudo) i que qüestiona la influència de l’Opus Dei. Grau incidirà en aquesta línia d’obertura amb títols com 'La siesta' (1976), 'Cartas de amor de una monja' (1978) o 'Coto de caza' (1983). La seva última pel·lícula va ser 'Tiempos mejores’ (1994), ambientada al vell El Molino barceloní, tan estimat per Fellini.