Anar al contingut

ESTRENES DE CINE DE LA SETMANA

'Aquaman': un plaer culpable al caire del deliri

Jason Momoa interpreta el personatge de DC en aquesta simfonia aquàtica d'aventures 'pulp' que dirigeix James Wan

Beatriz Martínez

L’univers DC continua expandint-se al cine amb l’estrena d’‘Aquaman’, la pel·lícula que se centra en el personatge d’Arthur Curry (meitat humà, meitat atlant) i en les aventures que emprendrà per convertir-se en rei dels Set Mars.

No ha sigut fàcil el seu desembarcament a la gran pantalla. El projecte va estar deu anys donant voltes pels despatxos i fins i tot es va arribar a considerar com un acudit: A la sèrie d’HBO ‘Entourage’, en la segona temporada el personatge de Vincent Chase (Adrian Grenier) era contractat per assumir el rol d’Aquaman en una superproducció dirigida per James Cameron que es convertia en la pel·lícula més vista de la història. Doug Ellin, el seu creador, va elegir aquest hipotètic 'blockbuster' perquè va pensar que era el projecte més boig que podria fer-se mai.

No anava desencaminat. Eran molts els reptes que calia assumir. Per començar, que gairebé tota l’acció es desenvolupés en les profunditats de l’oceà. Però també era necessari rebutjar aquesta imatge de superheroi amb poques llums que semblava haver-se incrustat en l’imaginari de la cultura popular. L’elecció de Jason Momoa, en aquest sentit era tan arriscada (era la primera vegada que es feia càrrec d’un protagonista) com finalment encertada, ja que és capaç no només d’aportar força i carisma al personatge, sinó també d’impregnar-lo d’un sentit de l’humor macarra i sorneguer.

A l’espera de la seva estrena als Estats Units, la pel·lícula s’ha convertit en un fenomen de taquilla en tots els països en què s’ha projectat

Però el més important era trobar el director adequat. Si amb ‘Wonder woman’ la factoria DC va tenir l’agudesa de fitxar Patty Jenkins perquè s’acostés a l’univers femení de la superheroïna amazona, en aquesta ocasió han tornat a demostrar que tenen molt ull posant James Wan al capdavant, que aconsegueix compondre una simfonia aquàtica excessiva i ‘pulp’ que és un autèntic ‘guilty pleasure’ al caire del deliri.

Wan juga amb tots els elements que té al seu abast com si fos un nen (com aquesta banda sonora plena de ‘hits’ inesperats, atenció als moments en què sona Depeche Mode i Pitbull) i es mou com un peix a l’aigua en tots els sentits imaginables. Tots aquells que van pensar alguna vegada que no funcionaria una pel·lícula de superherois submarina, s’equivocaven. A ‘Aquaman’ hi trobem batalles en les quals els taurons fan de cavalls, criatures lovecraftianes, pops percussionistes i una trama que bascula entre la mecànica dels videojocs i les tragèdies de Shakespeare.

Amber Heard i Jason Momoa, en una imatge promocional d’'Aquaman'.

El discurs ecològic també hi és present a la pel·lícula. La guerra contra el món de la superfície que vol iniciar el germà d’Arthur, el rei Orm, pren com a excusa acabar amb aquest afany destructor i contaminant de l’ésser humà, tot i que la veritable raó, com passa amb tots els monarques absolutistes sigui l’ambició pel poder i el control total. Per això el personatge d’Aquaman es convertirà en l’única possibilitat per a la concòrdia entre l’esfera marítima i la terrestre. Però per aconseguir la pau primer haurà de trobar el Trident Perdut de l’Atlàntida en una croada plena d’aventures i peripècies que ens aniran portant d’una pantalla a una altra, cada una totalment diferent entre si, perquè aquí del que es tracta és de prioritzar la desmesura, el ‘non-sense’ i, sobretot, l’èxtasi visual més extrem per sobre de la gravetat i el discurs polític de, per exemple, ‘Black Panther’.

Repartiment de campanetes

En el repartiment, a més de Jason Momoa hi trobem Amber Heard, que després del seu polèmic divorci de Johnny Depp i la seva denúncia per maltractaments, demostra amb el seu paper de Mera que desaprofitada que ha estat sempre en el cine. Juntament amb la parella protagonista hi trobem un Dolph Lundgren pletòric, un Willem Dafoe irreconeixible en un paper entranyable, a un habitual del cine de James Wan com és Patrick Wilson i, com a cirereta, Nicole Kidman com a mare d’Aquaman. És la primera vegada que veiem l’actriu en una pel·lícula d’aquestes característiques, però pel que sembla havia seguit de molt a prop la carrera de James Wan des que va fer la seva ‘opera prima’ a Austràlia, (prèvia a ‘Saw’) titulada ‘Stigyan’ (2000) i estava desitjant treballar amb ell.

Nicole Kidman, en un fotograma d’'Aquaman'.

La pel·lícula s’ha convertit en un autèntic fenomen en cadascun dels 43 països en els quals s’ha estrenat (falten encara els Estats Units, on es preveu que polvoritzi rècords). És la pel·lícula número #1 a escala internacional per segona setmana consecutiva, i porta recaptades xifres veritablement escandaloses, com a la Xina, on porta acumulats més de 189 milions de dòlars. Al final, ‘Aquaman’ ha demostrat que no hi ha projecte insensat si es fa amb talent, desimboltura i sense por de caure en el ridícul.