Crítica d''Aquaman': el trident d'Atlantis

Per a qui firma això, més fan dels còmics Marvel que dels produïts per DC, Aquaman mai va ser un personatge notable. Posats a llegir aventures de superherois marins, preferia Namor, de Marvel. Però els prejudicis estan per liquidar-los, i resulta que la pel·lícula sobre Aquaman, realitzada per James Wan com a part del cicle cinematogràfic de la Lliga de la Justícia, té valors més notables que algunes de les recents entregues de Batman i Superman.

És greu i còmica, però mai arriba a la severitat d’alguns films de la cosmologia Marvel sobre mutants repudiats o adolescents en conflicte, ni tampoc s’endinsa en zones fosques com les de l’home ratpenat. Té escenes visualment vulgars al costat d’altres de molt imaginatives. No és rodona, però és una bona fita en l’evolució vertiginosa que està patint el gènere dels superherois a la pantalla.

Aquaman es debat entre seguir a la Terra o regnar a Atlantis. No és mutant, és mestís, i això ja comporta seriosos problemes d’identitat: el seu pare és humà i la seva mare, Nicole Kidman, és atlanta. Però Jason Momoa li treu dramatisme a l’assumpte.

Aquí ha de trobar el trident màgic del rei Atlan, que adquireix el significat de l’espasa Excalibur en el cicle artúric; no oblidem que el nom terrestre d’Aquaman és Arthur. El film té moments notables com la doble baralla a l’idíl·lic poblet italià o la pugna amb les denominades criatures de la Fosa, si fa no fa un infern oceànic. També hi ha un duel amb la seva nèmesi, però està precedida del pla d’un pop tocant mitja dotzena de tambors amb els seus tentacles, així que res s’ha de prendre seriosament.