Bertolucci, un cineasta inspirat per la música

Parlar de Bertolucci és parlar dels seus col·laboradors, com passa amb tots els directors. En el seu cas particular, del director de fotografia Vittorio Storaro, el guionista Mark Peploe, actors com Stefania Sandrelli i Alain Midgette, o, per descomptat, els grans compositors amb qui va treballar estretament en pel·lícules sovint basades en el món sensorial i la musicalitat.

Dues en particular van ser les seves mans dretes en diferents èpoques de la seva carrera. Des de mitjans dels 60 fins a principis dels 80, Ennio Morricone es va adaptar amb mestria als seus diversos contextos i peticions. El mestre romà va elevar les imatges d’‘Antes de la revolución’, ‘Partner’, ‘Novecento’ –la música de la qual, per cert, va utilitzar Terrence Malick com a inspiració durant el muntatge de ‘Días del cielo’–, ‘La lluna’ –tot i que aquesta vegada la seva feina es va reduir a una breu peça de piano per als crèdits– i, finalment, ‘La historia de un hombre ridículo’, de partitura poc coneguda però sublim.

Si Morricone era ideal per a pel·lícules d’èpica molt italiana, Ryuichi Sakamoto semblava, tot i que no era xinès sinó japonès, un compositor més apropiat per a 'L’últim emperador', per la qual l’ex Yellow Magic Orchestra va guanyar l’Oscar; compartit amb David Byrne i Cong Su, tot i que Sakamoto era el compositor amb més temes. Bertolucci no se’n va desprendre per a ‘El cielo protector’, en la qual Sakamoto va jugar amb el xoc de cultures Nova York-Marroc, i ‘El petit buda’, pel·lícula amb una partitura inqüestionable.

A més, Bertolucci va col·laborar amb Georges Delerue, el músic de molta ‘nouvelle vague’, en la seva majúscula ‘El conformista’; va comptar amb el sensual saxo tenor de Gato Barbieri a ‘L’últim tango a París’, i, ja en els 90, va demanar a Richard Hartley (autor dels arranjaments de ‘The Rocky Horror picture show’) l’‘score’ de ‘Bellesa robada’.

De Verdi a Portishead

Melòman curiós i eclèctic, Bertolucci sabia apreciar tant la riquesa d’una òpera vuitcentista com els poders estranys del pop modern. A ‘La estrategia de la araña’ es va recolzar en ‘Rigoletto’ de Verdi, en part perquè la història (basada en ‘Tema del traidor y del héroe’, de Borges) també passa a la ciutat italiana de Màntua.

Notícies relacionades

Mor Bernardo Bertolucci, un cineasta contra el món

Bertolucci, el burgès de l'esquerra radical

Una mica més avall en la bota, a la Toscana, es desenvolupava ‘Bellesa robada’, en què a més de la música de Hartley escoltàvem cançons de Portishead, Cocteau Twins, Liz Phair o Mazzy Star. La banda trip-hop Hooverphonic (llavors Hoover) deu la seva carrera a Bertolucci, o als seus supervisors musicals: després de sonar a la pel·lícula, la seva cançó ‘2 wicky’ es va fer mundialment coneguda.

Per a Bertolucci, la música no era un afegit, sinó la meitat de tot. Quan va rodar ‘Asediada’, li va dir al compositor Alessio Vlad (antic actor seu a ‘La lluna’) de descriure els personatges de la història d’amor “sense paraules, sinó amb música i la música de cambra”. I tot i que mai va rodar un musical, els adorava, segons va explicar al documental ‘Bertolucci on Bertolucci’. Somiem amb el que hauria pogut fer.