Bertolucci, el burgès de l'esquerra radical

Tot cineasta amb una carrera longeva i influent acostuma a tenir etapes molt marcades. A l’obra de Bertolucci, aquestes etapes, aquestes edats del cineasta, estan ben delimitades. La primera inclou la col·laboració amb Pier Paolo Pasolini i el desenvolupament d’una obra críptica però més lliure. Aquest període es tancaria amb la polèmica 'L’últim tango a París’ (1972).

La segona comença gràcies a l’èxit d’aquest últim film. Bertolucci ja és un autor consagrat que aspira a fer un cine popular d’esquerres, idea que cristal·litza en 'Novecento' (1976). La tercera s’inicia amb un altre intent de fer cine de gran producció: 'L’últim emperador' (1987). I la quarta, una mica vacil·lant, inclou fiascos i la seva última pel·lícula, de la qual es va parlar generosament: 'Els somiadors’ (2003).

La menys coneguda és la més important, ja que implica la formació com a director, l’actitud ideològica i la realització d’un cine que entronca amb l’esperit del seu temps, el dels nous cines europeus. El primer Bertolucci és contemporani de Pasolini i Marco Bellocchio, però també de Jean-Luc Godard, François Truffaut i Eric Rohmer ('nouvelle vague'), Lindsay Anderson i Tony Richardson ('free cinema') i Nagisa Oshima (la nova onada japonesa).

Des de la seva còmoda situació social –pertanyia a la burgesia intel·lectual i va militar al Partit Comunista Italià, com l’aristòcrata Luchino Visconti–, va fer inicialment pel·lícules compromeses amb l’esquerra i de plantejaments cinematogràfics conformes amb la radicalització dels nous cines. 'La commare seca' (1962) estava encara molt influïda per Pasolini, coguionista del film, però a 'Antes de la revolución' (1964) ja va fusionar els seus dos grans temes, la política i el sexe, a partir de la història d’un jove d’ideals comunistes i la relació amorosa amb la seva tia.

Contra el feixisme

'Partner' (1968), a partir de relat de Dostoievski sobre el doble, i interpretada per l’actor més extrem del cine europeu d’aquells anys, Pierre Clémenti, va ser la seva experiència més dràstica, a la que seguirien dos de les seves obres mestres, 'La estrategia de la araña’ (1970), un trencaclosques sobre el feixisme a partir de la novel·la de Jorge Luis Borges, i 'El conformista' (1971), una altra disquisició sobre el feixisme inspirada, aquesta vegada, en un text d’Alberto Moravia.

Bertolucci no s’atrevia a enviar-li el guió de 'L’últim tango a París’ a Marlon Brando, en qui havia pensat des del primer moment. Al final ho va fer, Brando va acceptar i el film va ser una de les millors mostres de com representar en pantalla la solitud, la urgència sexual i la devastació dels sentiments.

Notícies relacionades

Bertolucci, un cineasta inspirat per la música

La polèmica de la 'violació' en 'L'últim tango a París'

Animat per aquest contacte amb una gran estrella, Bertolucci va plantejar les seves noves etapes des d’una perspectiva de gran producció. Robert De Niro, Gérard Depardieu, Donald Sutherland, Dominique Sanda, Stefania Sandrelli, Burt Lancaster i Sterling Hayden van protagonitzar 'Novecento'. Jill Clayburgh va interpretar el drama psicològic 'La lluna' (1979). En la seva tercera etapa, Bertolucci va intentar sempre conciliar els interessos de l’autoria amb els del gran èxit comercial: 'L’últim emperador', 'El cielo protector' (1989) –atrevida adaptació de la novel·la de Paul Bowles– i 'El petit buda' (1993). En aquests films va comptar amb Peter O’Toole, Debra Winger, John  Malkovich, Keanu Reeves i Bridget Fonda i la música de Ryuichi Sakamoto i David Byrne. 'Arty' i superproducció.

La introspectiva 'Bellesa robada' (1996) va iniciar una quarta etapa de replegament que obtindria un bon èxit amb 'Els somiadors', història d’una relació a tres bandes ambientada aquell maig del 68 que el director italià va viure en primera persona. Malgrat els canvis i les fluctuacions del cine d’autor, els èxits i fracassos, Bertolucci va continuar sent bastant fidel a si mateix.