Mor Bernardo Bertolucci, un cineasta contra el món

Els obituaris solen ser moments per a l’hagiografia; però en el cas de Bernardo Bertolucci, mort als 77 anys, s’imposa més una reivindicació. Durant els seus millors anys definit amb freqüència com “un dels cineastes més influents dels nostres dies”, amb el pas de les dècades els elogis dirigits cap a l’italià disminuïen mentre les discussions sobre la seva feina insistien més i més a quedar reduïdes a la maleïda escena de la mantega. Però tot i que la seva capacitat per ser incendiari i controvertit s’anés dissipant, Bertolucci mai va deixar de ser un narrador únic a l’hora de combinar la intimitat amb l’èpica, el món personal amb el polític i la sensualitat amb la ideologia, ni d’enlluernar en el procés amb el seu ric ideari estètic.  

Tot això ho va començar a deixar clar amb la seva segona pel·lícula, ‘Antes de la revolución’ (1964), en la qual retratava una lluita interior que no era més que un reflex de la seva pròpia –“parla de la meva impossibilitat de ser marxista, atesa la meva condició burgesa”, va dir. Avui considerada una obra essencial de la nova onada del cine italià, la pel·lícula en tot cas mostra un Bertolucci qüestionant el seu propi deute amb el cine dels seus mentors –especialmentPasolini, de qui va ser assistent a ‘Accatone’ (1961)– i de contemporanis com Jean-Luc Godard, a qui prendria més explícitament com a model a ‘Partner’ (1968).

El que va venir immediatament després van ser dues de les seves millors pel·lícules, ‘La estrategia de la araña’ (1970) i 'El conformista' (1970). Basades en dos textos, un de Jorge Luis Borges i l’altre d’Alberto Moravia, totes dues són meditacions sobre el passat feixista d’Itàlia recolzades en narratives fragmentades i estils visuals trencadors. Totes dues, a més, les va rodar el cinematògraf Vittorio Storaro, donant origen així a una longeva relació professional amb Bertolucci que el mateix director anomenaria “la més apassionada història d’amor de la meva vida”.

També 'L’últim tango a París’ (1972) és una pel·lícula profundament política. Al cap i a la fi no parla només del perill de la sexualitat i l’amor com a agent traumàtic, sinó que també explora les conseqüències de la revolució sexual. Per a molts, no obstant, al seu dia tot això va ser igual: la pel·lícula –sobretot, sí, per la maleïda escena de la mantega– es va convertir en un símbol de la depravació i la decadència d’Occident. A Itàlia se’n va ordenar la destrucció de totes les còpies existents, i es va imposar a Bertolucci una pena de quatre mesos de presó. I en anys posteriors, fins a la seva mort el 2011, l’actriu Maria Schneider va insistir que el maltractament sofert durant el rodatge li havia enfonsat la vida, abocant-la a les drogues i a la inestabilitat mental.

¿Va ser aquesta l’experiència més amarga de la carrera del director? ¿O potser va ser el fracàs comercial de ‘Novecento’ (1976), epopeia de cinc hores sobre un grup de camperols que decideixen rebel·lar-se contra el seu terratinent durant la primera meitat del segle XX i, sens dubte, la seva obra més ambiciosa? Sigui com sigui, després de dirigir dues pel·lícules deliberadament menors, ‘La lluna’ (1979) i ‘La historia de un hombre ridículo’ (1981), Bertolucci va semblar que desapareixia del mapa.

Reconeixement i aïllament

Notícies relacionades

La polèmica de la 'violació' en 'L'últim tango a París'

Bertolucci, un cineasta inspirat per la música

Quan va tornar a la llum sis anys després, ho va fer a bord d’una immensa contradicció. ‘L’últim emperador’ (1987) d’una banda va ser la pel·lícula que li va proporcionar l’èxit ‘mainstream’ i el reconeixement –nou Oscar– que ell sempre havia anhelat, però per un altre va marcar l’inici d’una obsessió per les narratives de reclusió i aïllament que ja mai l’abandonarien. L’últim monarca de la Xina havia nascut entre luxes impossibles i va acabar els seus dies pobre i anodí; els turistes protagonistes d’ ‘El protector’ (1990) eren ànimes a la deriva en un món que no els estima; ‘El petit buda’ (1993) era una reivindicació dels ideals budistes de negació del jo i impermanència; i la trilogia formada per ‘Bellesa Robada’ (1996), ‘Asediada’ (1998) i ‘Els somiadors’ (2003) funciona a tall de llarg estudi de personatges que, cada un a la seva manera, es refugien del món exterior.   

Durant la següent dècada, el mateix Bertolucci va fugir del soroll mundà, una vegada més. El que va començar com un dolor d’esquena crònic es va agreujar per culpa d’una caiguda i una fallida operació quirúrgica. Postrat a causa d’això en una cadira de rodes, durant anys es va negar a aparèixer en públic. Però el cert és que durant la presentació de la seva següent pel·lícula, ‘Tú y yo’(2013), es va mostrar ple d’energia. Aquella també era una història de confinament, però una que portava amb si la promesa d’un ressorgir. El càncer l’ha acabat deixant incompleta.