'Cronologia de les bèsties', foscos secrets de família

A Lautaro Perotti el vam descobrir per aquí gràcies a la seva extraordinària interpretació del llunàtic Marito, un dels personatges capitals de 'La omisión de la familia Coleman', la celebradíssima comèdia de Daniel Tolcachir que avui podem trobar a la cartellera del Teatre Romea en la seva versió catalana. Soci de Tolcachir en la companyia Timbre 4, Perotti és com el seu col·lega, un multiusos: tant actua, com escriu o dirigeix. A aquestes dues últimes facetes seves respon 'Cronologia de les bèsties’, que presenta al Lliure de Gràcia amb un repartiment totalment espanyol i el ganxo segur de Carmen Machi. De nou, es tracta d’una peça amb la família com a eix argumental i d’una foscor encara més gran que la dels Coleman.

En un entorn tancat, una aparició desenreda un secret/mentida de fa més d’una dècada. Carmen Machi és Olvido (nom ben adequat per al seu personatge), una dona madura abandonada pel seu marit i que viu sota el turment de la inexplicada desaparició del seu fill, Beltrán (Patrick Criado), quan era poc més que un nen. Ella viu sota el mateix sostre que la seva germana Celia (Pilar Castro), una infeliç que no hi toca gaire. Es passa tot el dia teixint jerseis. Va ser mare soltera i el seu fill, el César (Santi Marín), és l’home de la casa. Res és el que sembla i la irrupció de Beltrán, gairebé com un jove salvatge més d’una dècada després de la seva desaparició, ho corroborarà.

Salts temporals

La cronologia del títol de la peça de Perotti ve per una dramatúrgia-puzle, amb salts temporals del present al passat perquè l’espectador vagi ajustant les peces d’una història asfixiant, pròpia d’un 'thriller', i amb un pols gairebé propi d’un relat de terror. Hi contribueix una remarcada excessiva en la posada en escena: moltes carreres, moltes portes que s’obren i es tanquen a cops de porta i l’òbvia sensació que una bomba pot esclatar en qualsevol moment.

I el mot final del títol queda clar en una família volcànica, en la qual la majoria dels seus integrants no té miraments. A espasada neta si fa falta. Machi, per exemple, li clava una plantofada a Criado en una escena que et deixa gelat. No és possible que no li faci mal al jove actor.

Notícies relacionades

Una festa dance-punk tenyida de melancolia adulta

Bonica veu a l’angoixa climàtica

A favor d’aquest muntatge sobre la mentida com a base de la convivència familiar hi juga un clímax i una atmosfera obsessives. Però en contra maniobra una direcció tempestuosa, com el mateix relat, i molt accelerada per moments. No escapen tampoc a aquest frenesí els intèrprets. Machi és un valor segur, però a 'Cronologia de les bèsties’ brilla més en repòs que quan s’enfurisma. Castro sí que té sempre el to de la seva dubitativa germana.

Santi Martín, mentrestant, construeix un personatge d’una sola cara, rígid en excés. El debutant Patrick Criado (cara coneguda per sèries televisives com 'Águila roja' o 'Mar de plástico') deixa entreveure fusta d’actor de caràcter, a tenir en compte. Pot ser molt físic i alhora fer la feina sense obrir la boca com en l’escena del retrobament amb Machi, tots dos sols. Finalment, Álvaro Lavín encarna un sacerdot, gairebé un detectiu, que posa en dubte, i sense gaire èxit, la sobtada tornada del fill desaparegut. És prescindible, i no pel seu polit treball, sinó per la seva irrellevància en la trama.