La salvatge escuderia del periodisme gonzo

La reivindicació de Lester Bangs i la seva crítica rock viscuda al límit convida a fer balanç d’una tendència derivada del nou periodisme que va causar certs estralls en altres temps i que en l’actualitat té difícil encaix amb els patrons de la indústria de la informació. Es tracta del periodisme gonzo, que a través de la primera persona agafava el lector per les solapes i l’involucrava en un material narratiu escrit a pèl, amb passió i acidesa, sense pretendre quedar bé amb ningú i encapçalant la subjectivitat com l’opció més honesta.

Una paraula, ‘gonzo’, traduïble com a extravagant, poc convencional o salvatge, que es va posar en circulació entorn del popa del subgènere, Hunter S. Thompson, el 1970. La va rescatar de l’argot irlandès el llavors director de ‘The Boston Globe’, Bill Cardoso, a l’escriure sobre un article esportiu de Thompson que portava el bonic títol ‘El derby de Kentucky es decadente y depravado’. Peça en la qual recreava la competició, i el seu ambient de festeig decadent, amb un estil hiperrealista propens al sarcasme.

Carreres a Las Vegas

Un any després, ‘Miedo y asco en Las Vegas’, del mateix Thompson, va establir les bases del periodisme gonzo amb el seu encreuament de gèneres, informació i deliri narratiu, i la seva descripció de la realitat, a partir d’una carrera de motocròs, embolicada en l’al·lucinació i l’ús de drogues amb un rerefons de crítica contracultural. L’influx de la novel·la en el periodisme musical va derivar en trajectòries com la del mateix Lester Bangs i d’altres autors de la premsa anglosaxona.

Allà es pot esmentar Richard Meltzer, pioner de la crítica rock, a finals dels 60, a la seminal publicació ‘Crawdaddy!’, dirigida pel respectable Paul Williams, i que va arribar a escriure en algunes de les mateixes capçaleres que Bangs (‘Rolling Stone’, ‘Creem’ i ‘Village Voice’), així com Nick Tosches, l’autor, el 1982, de ‘Hellfire’, referencial biografia de Jerry Lee Lewis. I al Regne Unit hi va haver Nick Kent, que va ser també músic (va tocar informalment amb els primerencs Sex Pistols) i que el 1994 va recollir els seus articles més àlgids en un llibre, ‘The dark stuff’, prologat per Iggy Pop.

Connexió Barcelona

Tot i que ‘Miedo y asco en Las Vegas’ no va arribar a Espanya fins al 1979, quan va ser publicat en castellà per Star Books, editorial de la revista ‘Star’ (amb el subtítol d’‘Un viaje salvaje al corazón del sueño americano), i malgrat que aquelles revistes nord-americanes amb prou feines arribaven a ciutats com Barcelona, hi va haver una generació de periodistes a la qual van arribar ecos gonzo i així ho van transmetre a les incipients publicacions ‘underground’. Si hi ha una firma que pugui situar-se en aquesta òrbita és la d’Oriol Llopis, que va desenvolupar un estil en primeríssima persona, cru i col·loquial tant en informes sobre l’àlbum ‘Berlin’, de Lou Reed, o el rock de Detroit, com en reportatges com aquell en el qual es va pegar a Iggy Pop en una visita a Barcelona durant un parell de dies.

Notícies relacionades

La fiscalia demana l’arxivament de la segona causa contra Shakira

Carlos Hipólito brilla a ‘Burro’

Sense tenir l’erudició i el bagatge de fons d’un Bangs, Llopis, que va escriure a les capçaleres barcelonines ‘Star’, ‘Vibraciones’ i ‘Disco Express’, “tenia una connexió molt forta amb el lector”, destaca Ignacio Julià, que va ser company de files a les dues primeres publicacions, a finals dels 70, i recorda les seves aptituds naturals. “En l’època de ‘Star’, algú va fer un estudi de les firmes de la revista per a l’agència de Carmen Balcells, per veure si hi havia algun talent literari en potència, i l’únic nom que van dir va ser el seu, Oriol Llopis”, revela. “Sí, tenia alguna cosa. La prova és que la gent encara recorda els seus articles”.

Peces que no tenen massa continuïtat en el periodisme musical actual, on prioritzen més els gèneres canònics i el caràcter de servei de prescripció cultural. Però l’adjectiu ‘gonzo’ esquitxa de vegades les seccions de literatura dels mitjans, a propòsit dels llibres de Kiko Amat, Robert Juan-Cantavella o la peruana Gabriela Wiener, autors desitjosos de trencar els marges ordinaris del foli en blanc.