Ana Curra: «El sexe i la mort continuen sent motors vitals»

Amb 20 anys va ser teclista d’Alaska y Los Pegamoides i als 22 va liderar Parálisis Permanente juntament amb el que llavors era el seu nòvio, el malaguanyat Eduardo Benavente. Semidesapareguda de la llum pública durant llargs períodes, Ana Curra va ressorgir el 2010 amb nous projectes i la reivindicació del seu passat. En aquesta última onada se situa la seva nova gira, que la porta aquest dissabte a Razzmatazz 2 (21.30 hores), on actuarà al capdavant d’una banda que inclou l’exbaixista de Parálisis Permanente, Rafa Balmaseda, i quatre músics més, la també baixista Pilar Román, els guitarristes Iñaki Rodríguez i Ángel Berdiales, i el bateria Iván Santana.

El 2012 va actuar a Barcelona amb el repertori de l’àlbum ‘El acto’, de Parálisis Permanente (1982). ¿Què ofereix ara en aquesta gira?

En aquell moment es tractava d’interpretar ‘El acto’, perquè no s’havia arribat a tocar en el seu moment, perquè es va produir l’accident i el grup va desaparèixer. Ara vaig amb un repertori de diverses etapes meves: Seres Vacíos, Ana Curra en solitari, Parálisis Permanente i algunes cançons noves.

Passats tants anys de la major part d’aquell material, ¿s’hi identifica?

Les composicions del disc de Parálisis Permanente continuen vigents. No veig que siguin lletres pàmfiles o que em costin. Al contrari. Jo munto el repertori en funció de coses que em pugui creure i el de Parálisis Permanente ha aguantat bé el pas del temps. Hi ha una sèrie de temàtiques que m’han importat des de petita i que he evolucionat en la manera d’expressar-les: el sexe, la mort... Són pilars d’aquella etapa i continuen sent-hi. Són motors vitals. Veritats, certeses, coses que no passen de moda.

Va aparèixer en escena amb Alaska y Los Pegamoides, una banda ajustada a l’ètica punk, que defensava l’actitud per sobre de la formació i la tècnica. Però vostè havia estudiat piano al conservatori.

Ara estic de jurat en un programa de La 2 [‘Clásicos y reverentes’], que és una espècie de ‘talent show’ de músics de clàssica, i m’alegra mostrar aquesta faceta de mi. És veritat que, a causa del meu entorn familiar, perquè la meva mare sempre havia tingut una sensibilitat cap a la música que no havia pogut desenvolupar, vaig tenir l’opció d’estudiar piano des dels 7 anys. Els meus inicis van ser en el món de la clàssica. Però els joves tenen l’obligació de viure el seu moment i als 18 anys hi va haver l’eclosió del punk, que em va atreure com un imant. A més, va coincidir amb un moment històric a Espanya, de ruptura, i em vaig agafar a allò. Soc molt visceral i per a mi el punk va ser un vehicle per cercar la meva diferència, el meu lloc, i mai m’he deixat de sentir a gust amb això. Continuo tenint una essència absolutament punk en la manera de veure la vida, de transgredir. I el que ideològicament va significar el punk ho continuo vivint ara, potser amb més raons i arguments. Perquè llavors teníem dades objectives: Franco, la censura... Però ara en tenim més, perquè hem anat cap enrere. Ara al punk se li pot dir com vulguis, fins i tot, trap, que pot ser hereu. Estem en un moment que t’has de posicionar en contra de tot el que ens dona de menjar, de la manipulació que patim.

En la seva època amb Alaska y Los Pegamoides, aquesta actitud política no s’apreciava.

A aquellaa edat no puc dir que tingués consciència política. Volies viure, dir 'no' a coses que et venien dictades. De consciència política no n’hi havia racionalment, però, si, en la visceralitat. Era una manera de ser-hi. Després, amb els anys, vas encaixant les coses, tot i que jo continuo sense enquadrar-me en un moviment polític. Cada vegada soc més escèptica. Ja no saps on hi ha una veritat. Tot està tan tergiversat i manipulat... Al final, la teva ideologia acaba sent independent i autosuficient fins on puguis. Sense confondre amb l’individualisme, perquè s’està intentant això, que la gent estigui cada vegada més fragmentada, més solitària, i que així s’ho empassi tot. El món ara mateix va al revés. Abans sabies qui era l’enemic. Ara no et pots fiar ni de la teva ombra.

Els últims 70 i primers 80, a Madrid, eren anys il·lusionants, amb el posteriorment mitificat Tierno Galván.

Sí, ho van ser, és veritat. Hi va haver una explosió de creativitat, una electricitat. Va ser una cosa real, malgrat que alguns ho neguin. Afortunadament, a mi em va tocar viure-ho i crec que ho vaig aprofitar al màxim, i sempre ho defensaré. Els anys de la transició em van semblar una època molt creativa, intensa, vital, on hi havia molt contagi d’il·lusió.

Malgrat aquella il·lusió, Parálisis Permanente practicava una estètica nihilista.

Alaska y Los Pegamoides van ser molt coloristes. Teníem Carlos Berlanga, que construïa unes cançons molt pop, i Nacho Canut, que feia unes lletres amb molt sentit de l’humor. Però després amb Parálisis Permanente ja buscàvem altres temàtiques: el sexe, la mort... Només havien passat uns quants mesos, però per a nosaltres ja eren suficients per haver evolucionat.

Els influïa l’onada fosca britànica.

Hi havia The Birthday Party i Nick Cave ja amb The Bad Seeds i Siouxsie i Killing Joke... I teníem referents anteriors: Iggy Pop, Patti Smith, Bowie, per descomptat. The Stooges i Bowie han marcat la meva vida.

¿Continua interpretant ‘Heroes’, de Bowie?

Sempre, perquè té un missatge de llibertat que no ha caducat i perquè m’agrada que les noves generacions vegin d’on vinc. Jo em poso en la seva pell: a mi m’agradava estirar el fil i saber d’on venien les coses.

Es va afegir a Parálisis quan el grup ja existia.

Vivia amb l’Eduardo [Benavente], que va començar a muntar Parálisis Permanente perquè a Alaska y Los Pegamoides ens costava poder compondre. De fet, hi vaig poder fer dues cançons, una de les quals, ‘Redrum’, vull rescatar ara en els meus concerts. En aquella època és quan vaig fer ‘Quiero ser santa’ i com que Alaska y Los Pegamoides es van trencar definitivament jo vaig entrar a Parálisis Permanente. Però el plantejament del grup el vaig viure amb l’Eduardo, en la rereguarda, i fins i tot vaig fer cançons amb ell, perquè les lletres eren meves.

¿Hi ha alguna etapa poc reconeguda del seu historial que li agradaria ressaltar?

L’època de Seres Vacíos m’agrada molt. Responen a una altra etapa de la meva vida, molt sincera. Després, com a Ana Curra vaig fer un disc amb cançons que em semblen molt bones, però la producció no em va agradar tant perquè Hispavox va enfocar el disc volent fer de mi la Madonna espanyola, amb un so americà que estava de moda en aquell moment. Jo volia un so més fosc, menys complaent.

Eduardo Benavente va morir als 20 anys, el 14 de maig del 1983, en un accident de carretera. Fa un parell d’anys li va dedicar un documental, ‘Autosuficientes’.

Per tancar amb brillantor aquell cercle i la gira en la qual reivindicava ‘El acto’. La gent quan l’ha vist s’ha sorprès. Perquè l’Eduardo va morir molt jove i el que es veu d’ell són fotos. Tenia una imatge molt potent, un magnetisme tan brutal... Quan surt gent dient que era molt simpàtic, o molt proper, o molt voraç aprenent..., tothom flipa molt.

No fa molt ens va deixar Paloma Chamorro. De vegades, el seu programa ‘La edad de oro’ va ser discutit. ¿El valora?

‘La edad de oro’ va representar, literalment, una edat d’or de la televisió. Un programa de concerts en directe amb públic, a mitjanit... Una fita absoluta. Paloma Chamorro es va basar en el seu cercle d’amics per fer la programació i entre ells érem nosaltres. La part de l’art la portava molt bé i en la musical li dèiem: "S’ha de portar aquest grup”, i la ella agafava i ho programava. Va portar a Suicide, Killing Joke, Bauhaus, New York Dolls... Ho va portar tot, el que llavors estava en l’avantguarda.

Va actuar en el programa amb Parálisis Permanente.

Vam fer el programa pilot. Perquè ella va preguntar: “¿Quin és el grup d’ara que millor sona en directe?”. Llavors no tothom sonava. Quan acabava un concert, sempre es preguntava “¿heu sonat?”. perquè podia ser fins i tot que l’equip no funcionés o no sabessin connectar-lo. I com que Parálisis Permanente sonàvem molt bé, va voler cobrir-se l’esquena i ens va elegir. Tot just acabat de gravar aquell primer programa vam tenir l’accident. Després, la Paloma em va demanar que treballés amb ella en el programa. Hi vaig estar en la primera etapa.

Fa la sensació que el tàndem Alaska-Nacho Canut i vostè viuen en mons allunyats. ¿Mantenen alguna relació?

Bé, la vida ens ha portat per camins diferents. Els guardo moltíssim afecte a tots dos, tant a l’Olvido com al Nacho. Tinc un record amb ells de quan érem jovenets, descobrint moltes coses junts. M’ho vaig passar genial amb Alaska y Los Pegamoides. De fet, jo vaig ser la que més va sentir la ruptura del grup; sempre vaig sentir que li faltava recorregut. Però després les coses són com són. Jo soc d’una altra manera; hi ha coses que ni serveixo per fer-les ni em venen de gust. A mi sempre m’encanta veure’ls, però la vida ens ha portat en direccions diferents, com passa amb tants amics en la vida.

Es diria que fins i tot políticament no coincideixen gaire.

Pot ser, però jo més que Alaska..., no ho sé, de vegades sento unes tonteries tan grans, però jo crec que és aquella persona que té al costat. És que no ho puc comprendre, però no entraré en aquest assumpte (riu). És que, com que no ho comprenc, tampoc tinc res a dir.

Abans parlava de cançons noves. ¿Planeja un disc?

Sí, tocarem algunes cançons noves a Razzmatazz, tot i que, ja se sap, la tirania dels ‘hits’ sempre la tens a la teva esquena. Però estic contenta. Necessito fer coses noves, tot i que tinc poquíssim temps, perquè treballo de professora de piano. Però, sí, tinc en potència un nou disc i em ve de gust tocar-lo en directe. Ho aniré fent en petites dosis.

Notícies relacionades

Una gala Met de vint-i-un botó

Una allau de noves cares a RTVE

¿Com és la música actual d’Ana Curra?

Són cançons que segueixen el mateix fil conductor, perquè continuo parlant de la mort, tot i que amb la perspectiva que em dona l’edat, i del negre, de la meva negritud per poder il·luminar-me (riu). Però han perdut la forma, l’estructura. No segueixen l’esquema d’estrofa-tornada; el que mana és el relat. Són cançons més llargues, més climàtiques, amb una cadència més pesada, però amb un ritme obscuret i amb una base de sintetitzador dels anys 70, per diferenciar-me del so d’ara, que té tothom i que em cansa molt.