Lluís Gavaldà: «Si tingués un diari reduiria a la meitat la secció de política»

Superats els fastos del seu 30è aniversari, Els Pets reapareixen amb ‘Som’, el seu primer disc de cançons noves en cinc anys, en què deixen que Joan Pons (El Petit de Cal Eril) sacsegi a fons el seu venerable cànon pop. Un treball que estrenaran en una plaça d’alta volada, el Liceu, el 16 de desembre, en l’obertura del Suite Festival. Parlem amb Lluís Gavaldà.

¿Tenien ganes d’un disc que suposés un canvi?

L’obligació de l’artista de llarga trajectòria és provar de renovar el seu discurs. I ja que, a Els Pets, el compositor és el que és, o són els que són, la resta sí que es pot sacsejar una mica. Per higiene personal. No és cap heroisme: és supervivència.

Mai havia passat tant temps entre disc i disc d’Els Pets. ¿La fragilitat del mercat no animava a tornar a l’estudi i enredar-se?

No és això, sinó que ja no tenim la urgència de seguir aquest cercle de gira-disc. I a mi no em fa falta fer cançons. Cada vegada tinc menys necessitat d’explicar-me al món. Tot i que quan m’hi poso, m’adono que fer cançons m’ajuda a saber com estic. És una teràpia barata. Bé, barata, no, però sense efectes secundaris.

En els últims discos tenien una tendència a omplir les cançons d’instruments de vegades aliens al pop, però a ‘Som’ han preferit buidar-les.

Hi ha una voluntat ‘minimal’, una mica zen, de jardí japonès, de posar només l’essencial. Que només toquessin els membres del grup, que les cançons no tinguessin solos... I en lletres hem purgat molt.

Les guitarres sonen més gruixudes, una mica de garatge.

És el primer disc en què les guitarres les toca Jordi Bastida, que està en un moment molt dolç. Jo no en toco cap, pel bé del disc. El Jordi tenia moltes ganes, i es nota. Ens ha donat un llenguatge de guitarres molt diferent i amb molt gust, sense exhibicionismes, amb molta emoció. És un so molt ‘vintage’.

¿Han anat a les arrels del rock’n’roll i del pop?

No hem tingut un referent gaire clar en aquest disc. Pots trobar coses a l’estil Real Estate o Teenage Fanclub, o una cançó que és molt The Black Keys... Però crec que hi ha una manera de fer d’Els Pets que es va filtrant.

Sorprenen aquestes balades tendres però amb certa aspror. ¿Provant d’emocionar sense ser cursis?

Sí, la meva principal obsessió era que la cançó no estigués sobrecuinada. Que estigués més ‘al dente’ que massa feta.

I que pop adult no signifiqui necessàriament pop orquestral, o tou, o artificiós.

Aquí hi ha una dicotomia divertida: en les lletres intentes mostrar la teva realitat de persona, però musicalment proves d’actualitzar el teu discurs i trobar sonoritats més contemporànies.

¿Segueix les tendències musicals?

Sí, la meva curiositat per la música continua sent tan infantil com fa 30 anys. M’agrada descobrir grups nous. No soc dels que diuen que el bo ja es va fer fa 20 anys.

Els Pets són senyors de cinquanta anys que es mantenen fidels a les cançons pop de tres minuts. O quatre.

El nostre llenguatge, o almenys el meu, és aquest. Cançons curtes amb melodies treballades i, sobretot, lletres que diguin coses. Les combinacions de notes són com les possibles jugades d’un tauler d’escacs. Semblen finites, però la màgia del pop és que no ho són. Tot i que les cançons acaben sent compendis de totes les anteriors que s’han fet. El concepte de plagi mai m’ha preocupat. Dona’m temps i trobaré una cançó que s’assemblarà a la teva.

Joan Pons, productor de ‘Som’, sembla un músic una mica aliè al seu món. Mentre Els Pets volen arribar a la gent, El Petit de Cal Eril sol posar-ho tot una mica més difícil.

Ja, però crec que el Joan ha fet una evolució i no crec que estigui tan allunyat del que fem. El seu últim disc per a mi és d’un pop absolut. Per a nosaltres, cada canvi de productor és una aventura. No saps què passarà. Però aquesta vegada, des del primer segon ja vam saber que sortiria bé. El Joan t’acompanya, no t’imposa gens. A mi m’ha fet cantar diferent, més cap a dins. Em deia: “no cantis per al micròfon, canta’t a tu”. Vaig acabar entenent-ho.

¿Amb ell repetiran, llavors?

Sí, sens dubte, el que no sé és si ell voldrà repetir amb nosaltres (riu). Bé, de vegades està el factor de la disponibilitat. Amb Raül (Fernández, Refree), amb qui no hem repetit, l’experiència va ser positiva. El problema d’aquell disc (‘L’àrea petita’, 2013) va ser que jo no estava bé. Vaig tenir un brot depressiu barrejat amb ansietat, i això va fer que el treball fos molt difícil per a mi i que no el disfrutés. Però no va ser pel Raül, que em va recolzar molt. Mai li agrairé prou tot el que em va ajudar.

Que vingui algú de fora, més jove, a dir-li el que ha de fer, ¿és una bufetada a l’ego?

Totalment, tot i que molt saludable. Perquè quan tens una cançó nova estàs susceptible i qualsevol comentari t’afecta. A mi, el Joan em va agafar una cançó, ‘Laia’, i em va dir que li agradava la lletra, però que la música li sonava a una cosa antiga d’Els Pets. Li vaig fer una melodia diferent. Aquests reptes m’agraden.

Hi ha artistes que diuen ser capaços d’excloure una bona cançó d’un disc perquè no encaixa amb el concepte. No sembla el cas d’Els Pets.

Springsteen fa aquestes coses: ¡‘Because the night’ no la va incloure a ‘Darkness on the edge of town’ perquè no enganxava amb el disc! Nosaltres la coherència la tenim en compte, però principalment valorem la cançó per si mateixa. A ‘Som’ hi ha un trio de cançons, ‘La vida és molt avorrida sense el teu cos’, ‘Setembre’ i ‘Prendre mal’, que tenen coses en comú: aquell pop de mig temps, al Big Star... Ho vam parlar amb el Joan: “aquí hi ha un estil”.

Deia que quan va gravar ‘L’àrea petita’ no passava un bon moment. ¿Se sent refet?

Crec que es nota, ¿no? Aquest disc és tot alegria: hi ha psiquiatres, gent gran, incontinència urinària, amors mal cicatritzats... ¡Estic al màxim! (riu) No, seriosament, sí que es nota. Hi ha una alegria al disc, més sonora que lúdica. Un optimisme adult.

Malgrat cançons com ‘Laia’, amb una protagonista que té una malaltia.

Però el seu esperit no és planyívol, de ‘pobreta’... No, és el contrari: estic malalt però la malaltia no em defineix com a persona; continuo sortint, quedant amb els amics, desitjant tardes de sol...

‘Llavis nous’ és la més immediata i descarada.

La ‘freakada’ del disc. Venia de gust una mica de rock’n’roll. Per la lletra sembla un anunci de la Corporació Dermoestètica, però el que explica té a veure amb l’esperit del disc: és una persona que voldria tenir llavis nous per poder dir menys mentides, fer més petons de veritat i mostrar-se de manera més honesta.

El disc el tanca la cançó ‘Som’. Fa deu anys no es componien tantes cançons des d’aquesta primera persona del plural.

La situació del país ha fet que ens adonem que la força està en la col·lectivitat. L’atomització que se’ns imposa no és innocent, està molt ben pensada. Com més separats estiguem, més fàcils serem de manipular. La força que tenim com a col·lectiu la vam demostrar l’1 d’octubre i hauríem d’utilitzar-la més sovint. No només en manifestacions sinó en actes més atrevits.

¿Lluís Gavaldà està per les posicions unilaterals?

No, el que defenso és que tenim més poder del que pensem, i que es pot manifestar en actes petits, com canviar de banc, més potents que certes declaracions altisonants. I sobretot, que la política està segrestada per uns mitjans i uns poders fàctics que aconsegueixen que tinguem una sensació d’empatx. Perquè aquest país ara està empatxat. Hi ha una sobreexposició de la política amb minúscules. Les tertúlies diàries, fent voltes sobre el mateix cada dia... Ens quedem en el superflu, en el màster i en la política que roba la crema al súper. La política és massa important perquè la deixem en mans dels polítics.

¿Té rampells antipolítics?

¡La política em fascina! Però si jo tingués un diari, reduiria a la meitat la secció de política, i la d’esports, que també m’encanten. Crec que estan sobreexposats amb la finalitat de desconcertar el lector i amagar-li l’important. Hi ha massa notícies que es nota que són allà perquè tal partit ha pensat a muntar aquest acte per tenir la mitja pàgina l’endemà. I això és vàlid tant per als que tallen llacets grocs amb la premsa davant com per a actes suposadament patriòtics que són brindis al sol.

Pot cridar l’atenció que Els Pets, independentistes de tota la vida, hagin mantingut un perfil polític discret en els últims anys.

És una qüestió de pudor personal. És difícil fer una cançó amb contingut social i polític i no caure en el pamflet i en les lletres que et fan vergonya aliena. Jo faig el ‘mea culpa’: això ja ho vaig fer, i quan ho escolto em fa molta vergonya. Creiem que és més efectiu mostrar la nostra ideologia quan se’ns pregunta com a ciutadans que en les cançons. Però en aquest disc hi ha ‘L’exèrcit que vindrà’, que sense ser explícita parla de la situació catalana, i ‘Prendre mal’, que de manera molt implícita també ho fa: com ha de viure la seva realitat quotidiana un torturador o algú que surt al carrer a pegar a àvies i nens.

Fa un temps que compagina la seva activitat amb Els Pets amb un programa musical de Catalunya Ràdio, ‘El celobert’. ¿Com està el seu salt a TV-3?

Doncs bé, al gener o al febrer ja s’emetrà el programa, en el qual fa tres anys que treballo amb un equip entusiasmat. Ja tenim deu dels tretze programes gravats. És una mica el somni impossible: fer un programa musical a TV-3, una cosa que hauria de ser el més natural del món i que sembla una quimera.

Les seves seleccions de cançons potser li han servit d’exercici mental a l’hora d’afrontar el disc d’Els Pets.

Des que tenia 18 anys el que més he disfrutat en aquesta vida ha sigut fer cassets per als meus amics. Cintes temàtiques, amb grups bons que en mereixen una de 60 minuts; altres, els més grans, que ocupen una de 90... En una època això era obsessiu. I això és el que faig ara a la ràdio: ja porto 800 programes fets.

Notícies relacionades

Una epopeia de soroll atonal a l'hora del vermut: així s'inaugura el Primavera Sound a 6 quilòmetres del Fòrum

Nou ex consellers de Cultura, contra el trasllat de les pintures de Sixena: «Seria una pèrdua irreparable»

Estrenaran ‘Som’ en el Liceu. Una plaça una mica forta per arrencar, ¿no?

Imposa una mica, sí. El dia abans pensarem que vam ser uns carallots per acceptar-ho, però després segur que direm que va ser una gran idea. Més de la meitat del repertori serà del nou disc, que tocarem sencer, i serem sis: Jordi Bastida, Marcel Caballé, Joan-Pau Chaves i els tres veterans.