Jennifer Kent decep a la Mostra

Poques pel·lícules han arribat aquest any a la Mostra tan embolicades d’expectatives com ‘The Nightingale’, i no per un motiu en particular sinó per dos. Primer, és l’únic dels 21 títols aspirants al Lleó d’Or dirigit per una dona –al festival, recordem, l’han deixat com un drap brut per no haver sigut capaç d’oferir un concurs més divers–; segon, aquesta dona ésl’australiana Jennifer Kent, l’opera prima de la qual figura entre les millors pel·lícules de terror dels últims temps: ‘The Babadook’ (2014), que va aconseguir dotar el gènere d’una fondària i una sofisticació insòlites sense oblidar-se de ficar-nos por. Això mateix, elevar el gènere, és el que Kent intenta ara amb aquest segon treball. El problema és que prova d’elevar-lo tant que l’estavella contra el cel.

Situada a començaments del segle XIX, la pel·lícula explica la història d’una jove que persegueix un oficial britànic i alguns dels seus homes a través de les escarpades muntanyes de Tasmània, decidida a fer-los pagar pel terrible acte de violència que van cometre contra la seva família. L’acompanya un rastrejador aborigen, també marcat per un passat ple de violència. No hi ha dubte, doncs: ‘The Nightingale’ és cine de revenja. No obstant, Kent vol partir d’aquesta premissa per parlar de coses serioses: els abusos contra les dones, l’extermini dels aborígens, fins i tot la identitat irlandesa. Això, compte, en si mateix no hauria de ser un problema. ‘The Babadook’, sense anar més lluny, oferia una interessant reflexió sobre la maternitat. La diferència és que ‘The Babadook’ en cap moment s’oblidava de fer-nos mullar els pantalons.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Per definició, les històries de revenja són violentes. I per explicar-les bé no només cal fer que a l’espectador li entri la set de sang sinó també ser hàbil a l’hora d’anar sadollant aquesta set. ‘The Nightingale’ fa la primera d’aquestes coses de meravella, amb una seqüència al principi del relat que resulta absolutament aclaparador. No obstant, a partir de llavors deambula en la immensitat de les seves ambicions temàtiques, i comença a acumular minuts i minuts de metratge –no hi ha millor manera de demostrar la importància de la teva pel·lícula que fer-la durar dues hores i quart– plens de camins narratius que no van a cap costat i personatges que perden el nord. Per quan recorden tacar-se les mans com Déu mana, també han perdut ja l’espectador.

A buscar raïm

També presentada aquest dijous a concurs a la Mostra, la italiana ‘Capri-Revolution’ és una pel·lícula completament descentrada. No sap si vol ser un retrat de la comuna ‘hippy’ que el pintor Karl Diefenbach va crear a l’illa del títol a començaments del segle passat, si al contrari prefereix centrar-se en el periple d’una jove camperola que descobreix la literatura i l’amor i es reconcilia amb la seva família, o si el que en realitat vol és preguntar-se si el motor de la revolució és la guerra o, al contrari, és l’art. Al final, clar, no acaba sent res.