Quan l'autovia de Castelldefels era un paradís del lleure

El pàrquing està desert. No es veu ni una ànima en els 'kàrtings’ Minilandia de l’Autovia de Castelldefels. En els circuits buits un cartell anuncia orgullós que l’establiment porta "40 anys al seu servei", però el seu disseny exhala una inconfusible aroma als anys 80. Un altre cartell, mida XL, només exhibeix el retrat d’un home de mitjana edat i la llegenda "Garantia", sense el seu nom, com assumint el reconeixement facial. L’home, sigui qui sigui, té una cara peculiar, com una barreja de Mr. Bean i el cantant de The Knack. La propietària, la Marisa, m’informa que es tracta del seu marit, Jaime Ampurdanés, excampió d’Espanya de ‘kàrting’, i que la instal·lació compleix 75 anys. "Venen estrangers, però no en massa com abans, quan tots els càmpings estaven oberts", em diu. "Bàsicament els clients ara són famílies de Barcelona i empreses". Una caseta de bitllets en desús llueix un dibuix de Lucky Luke descolorit. Després del 'kàrting' es veu la muntanya de Sant Ramon, i torres elèctriques que sobresurten entre pinedes alopèciques i polígons industrials.

Torno al pàrquing que la instal·lació comparteix amb l’'after' El Row, tancat en un dia feiner. Abans era una discoteca bastant 'trash' anomenada Vértigo; jo vaig punxar allà una vegada, el 1996, en el casament d’un amic. Sobre el terrat de la masia reconvertida es pot veure un colossal pop inflable, col·locat allà amb no sé quina finalitat festiva. Intento visualitzar el que hi havia en aquest punt, o els seus voltants, abans d’això. Eraun bar que es deia El Cocodrilo Llorón. Tenia una pista de 'roller skate' molt popular, on la gent patinava a ritme dels èxits electro del moment. Quan jo treballava al càmping La Ballena Alegre, just a l’altre costat de l’autovia, vaig fer una copa a la seva terrassa moltes vegades, fent veure que no movia el peu al ritme del '19' de Paul Hardcastle.

L’autovia ja no es pot creuar pel mig, per cert, com era costum el 1988. Des que van col·locar la mitjana per acabar amb allò dels alemanys borratxos que, cada nova temporada i amb sorprenent puntualitat, morien envestits per camions, s’ha de travessar per algun dels ponts que hi ha mig quilòmetre més endavant. Posant la mà com una visera miro a l’altra vora, la desmillorada torre de maó blanc de La Ballena Alegre i el dibuix del cetaci somrient que encara l’acompanya.

Ballena, cocodril, pop... Recordo la sèrie de cartells publicitaris amb mascota que se solia veure al llarg de la C-31. Formaven un patró zoològic: el pop d’Evinrude, el càmping El Toro Bravo, El Cocodrilo Llorón, els càmpings La Tortuga Ligera i La Ballena Alegre, el tio de La Pava... Aquells cartells t’arrencaven de la monotonia d’un viatge –des del meu poble, Sant Boi, al mar– que avui es fa en 30 minuts, però que el 1978 durava uns sis anys, al llarg dels quals inevitablement moria algun membre venerable de la família. Eren infanteses lliures de sobreestímuls, per bé i per mal. Doncs això, anar assenyalant anuncis publicitàries des dels Seat 127, mig groguis pels Ducados paterns, és el que el 1978 passava per diversió.

Avui els cartells antics han desaparegut, juntament amb els establiments que anunciaven. Un món perdut: 'boîtes’, restaurants de platja, xiringuitos i càmpings, nudistes i festius, naficionats al 'kàrting', embussos viaris, puticlubs, pinedes immenses i aroma de paelles. No era Sunset Strip ni Las Vegas Strip, ni tan sols el tram més atrotinat de la Route 66, però el tram de la C-31 que va des d’Ildefons Cerdà fins als túnels de Sitges creuant el delta del Llobregat, va ser, des de la seva construcció el 1954, un paradís del lleure provincial. En un altre segle, el xivarri estava aquí. Decideixo recórrer la ruta C-31 per comprovar què queda i què va desaparèixer de tot allò. Un passeig per les ruïnes, com fan els turistes a Empúries, només que seran les ruïnes de la nostra infantesa i joventut. "Riding back / To where the highway met / Dead end tracks / The ground is now cement and glass", que cantava Mark Kozelek.

El Silvi’s

Ja no es pot accedir a la piràmide maia que en un altre temps va ser la discoteca més famosa de la zona: Silvi’s. Una tanca envolta avui el seu cadàver corcat, però des de la meva posició distingeixo les plaques de metall arrencades de la seva estructura. Allò de la piràmide no era un rapte líric: el seu fundador, Silvestre Falguera, la va fer construir així, amb estratificat de pastís nupcial en blanc Castefa i deix inca. Es va inaugurar l’11 de maig de 1970, en una vetllada saturnal, la casa-per-la-finestra, on van tocar Peret, Lone Star i José Guardiola, entre d’altres. Al llarg de la primera dècada de la seva obertura, Silvi’s va ser una disco capdavantera del Barcelonès, i catedral de revetlles i 'reveillones' del Llobregat mediterrani. Llavors, quan just es despertaven elsvuitanta, el seu propietari va tornar de Nova York enamorat de Studio 54, i va emprendre la modernització, principalment tècnica, que convertiria la seva discoteca en New Silvi’s.

Maribel Montserrat, assídua al local i dona de Fernando de Traver, ‘dj’ fix d’aquella segona etapa, del 83 al 94, m’explica per telèfon que el seu marit "arriscava al comprar discos, era un 'disc-jòquei' molt especial. Mai posava morralla dels 40 Principales. Li agradava molt la música disco, l’italià de qualitat, i també el funky, tant el negre com el blanc, que en aquella època tenia molt èxit."  El públic de New Silvi’s solia rondar la trentena i estava clar, segons la Maribel, de "gent de nivell, empresaris de Castelldefels, és clar, molts guiris dels càmpings de la zona". L’ambient, em diu, era bo, tot i que hi havia un cert "xoc de classes", ja que tant podies trobar-hi el "megapijo de Castelldefels, com al megagarrulo que venia d’un casament a Sant Boi." Li pregunto si això no provocava tibantors. Montserrat em respon, rient, que va presenciar diverses batalles campals, amb "gent volant per sobre de les barres, com en els ‘westerns’." New Silvi’s també programava actuacions, com "Jordi LP quan encara no el coneixia ningú, Boney M i molts italians". New Silvi’s va canviar de mans el 1994, ja que el seu amo sabia que "estava projectada la construcció d’un pont d’autovia que taparia la discoteca", i que allò seria el seu final. No ho va ser, exactament, tot i que les noves encarnacions de Silvi’s (ja rebatejada com El Temple, la Nau –traslladada des de Molins de Rei– o La Festa) farien una important immersió en la subcultura màkina, amb el canvi radical de clientela que això comportava.

Observant les restes de l’enfonsada sala de festes, amb la seva pinta inerta d’armadillo descompost, mig amagada després d’un pont gris decapat per l’òxid, m’esforço per imaginar el seu càlid interior de seients enguixats de pedra i maó vist. Un matalàs abandonat, esquitxat de taques i acompanyat per dues ampolles de cava buides, bodegó moix d’orgia lumpen, foragita encara més els dies en què Dolores Vargas va presentar l’'Achilipú' (el "seu nou ritme", segons 'La Vanguardia' del 15-5-70). Fins i tot les prostitutes van tocar el dos. El corb mort que distingeixo rere uns matolls, així com els avions, les panxes d’iguana del qual creuen amb gran terrabastall el cel cada tres minuts, són un implacable recordatori que qualsevol etapa de Silvi’s va quedar enrere.

De Toros Bravos, Albatros i Estrellas de Mar

A l’altra vora de l’autovia, pel costat mar, s’amuntegaven els càmpings, vuit d’ells dels quals enganxats i sempre fins a la bandera d’estrangers i locals. La majoria d’ells eren propietat de Modesto Amat, un empresari que s’havia lucrat amb el carbó asturià, i el capital del qual es va multiplicar còsmicament amb el desenvolupament d’una idea (en aquell temps de bomber): convertir el fangar insalubre de canals, pins torts i mosquits voraços del delta en centres d’acampada de pagament com els que havia vist en els seus viatges per Europa. Aquell centenar d’hectàrees atapeïdes de campistes i visitants va aportar a la zona un sarau que repercutiria radicalment en la resta de comerços.

El primogènit va ser un dels més petits, La Tortuga Ligera, no gaire lluny de Silvi’s. Avui ocupen el seu antic emplaçament una rastellera d’apartaments de platja, però aquestes escasses 9 hectàrees van allotjar en el seu temps un càmping pioner a Espanya. En la primera època, com em recorda un dels seus antics directors, Carles Amat, el càmping es dividia en dues zones, "el càmping com a tal i després el que es coneixia com a Baños La Tortuga Ligera, que estava enfocat a la gent que hi anava els diumenges i festius que tenia un berenador i alguns equipaments". Va ser allà on va tenir lloc la que es coneix avui com la 'revetlla punk de la Tortuga Ligera', el 1978, moment seminalíssim de la història cultural del país.'revetlla punk de la Tortuga Ligera', el 1978, moment seminalíssim de la història cultural del país Un periodista més cursi que jo els diria que si un para l’orella encara pot sentir la vibració del rock’n’roll entre els pins, però no seria veritat. Només se senten avions, xipollejos piscinals i l’incessant rum-rum dels vehicles a l’autovia. Quant als altres, també van tancar El Toro Bravo, Cala Gogó, Albatros, Filipinas i La Ballena Alegre. Queden dretes el 3 Estrelles i l’Estrella de Mar, últims supervivents d’una raça extinta.

Tutan i Tropi, yin i yang

Seguint l’autovia, en els quilòmetres 14 i 16 respectivament, es trobaven aleshores dues discoteques que li feien la competència a Silvi’s: Tropical i Tutankhamen. El Tutankhamen, 'Tutan' per als amics, continua dret només en part: la incongruent baluerna, l’antiga façana de la qual semblava algun complex funerari egipci, amb estàtues de faraons i amulets d’escarabeu, que tants sinistres va haver de causar en el seu moment (era impossible no emportar-se un ensurt de mort al girar la corba i topar amb un temple mortuori estil Valle de los Reyes) està abandonat. Quan aparco davant, un treballador està buidant la seva bufeta a la tanca, així que em toca esperar uns minuts. Completades les seves aigües menors s’allunya, sospirant amb beatitud, i puc escrutar el que queda de la sala de festes que Carmen Sevilla va inaugurar el 22 de juny de 1976.  No gaire, la veritat. La parafernàlia faraònica va desaparèixer fa dècades, quan es va transformar en una discoteca marroquina (Marràqueix, que el 2009 seria escenari d’un tiroteig mortal a la porta), i al cap de poc va tancar. Però ni tan sols en el seu apogeu i sense assassinats pot dir-se que el Tutankhamen fos el súmmum. Durant els setanta es va decantar sovint per l’espectacle eròtic (caspa, vaja), i la dècada dels vuitanta la va obligar a reconvertir-se en disco de barri amb ‘hits’ tralla. Avui és només un edifici color teula de planta singular a l’espera de nou llogater.

El Tropical, al contrari, era la sala de festes de platja del progre-pijo tardofranquista. Els rendistes indolents de la 'gauche divine' comtal la van colonitzar des del 1964 a començaments dels 70, etapa que va presenciar actuacionsd’El Chacho, Joan Manuel Serrat o, ja el 1973, de Chavela Vargas. El 'Tropi' era un edifici molt distingit, amb decoració i arquitectura pop-up costanera i uns aires d’avantguarda que no s’apagarien arribats els vuitanta: el 1986 la revista Rockdelux va celebrar allà la seva revetlla de Sant Joan amb el millor grups del moment: Loquillo, 091, La Frontera, Gabinete Caligari, El Último de la Fila i Los Negativos. Una bona onada que s’esvairia al cap de pocs mesos amb la visita dels sempre torturables Hombres G. El 1989 es va enderrocar l’antic edifici (potser per exorcitzar qualsevol pestilència atàvica de David Summers i companyia) i va passar a mans de l’empresari diví Oriol Regás, que el va veure enfonsar-se a poc a poc, com un vaixell torpedinat. Avui dia, el Tropical és un restaurant, sense més ni més. Aparen , potser, però sense res que faci pensar que en el seu dia membres de Queen o deSade van fumar porros sota el seu sostre.

La Pava i els seguidors del rock and roll de platja

Desfaig els meus passos i torno a l’autovia, al triangle d’edificis (restaurant, bar, polleria, gasolinera, quiosc) que componen La Pava. Erigida el 1961, aquesta àrea de lleure va ser un punt de pas ineludible per a les famílies de platja del delta. Fins i tot per al cantant melòdic Luis Miguel, que va firmar aquí un dels seus primers contractes, als quinze anys. Aquell dia, el de la firma, jo no hi era, cosa rara perquè els meus pares eren assidus i vaig dinar allà dissabte sí i dissabte també. Tenien a la carta una pizza que es deia ‘Cinc Estacions’, en honor a les cinc parades de Rodalies que existien entre Barcelona i Castelldefels, així com l’equivalent del 'biquini' ianqui a la 'Pizza Atòmica', pura filla de la guerra freda, els ingredients del qual no eren una selecció d’abocaments nuclears sinó prosaics pernil i mozzarella amb ou al mig.

Després d’abandonar La Pava m’encamino cap al mar, unes quantes illes més enllà, on podré disfrutar en qualsevol dels molts llocs de platja rockers que poblen aquesta secció del litoral: el Pilufa, el Lido, el Siouxsie, el Costa Rica, el Quijote (àlies el Mosquito)... Per descomptat, no faig res d’això, perquè cap d’aquests llocs existeix ja. Van córrer la mateixa sort que els xiringuitos de la Barceloneta, víctimes d’un genocidi urbanístic postmodern i postolímpic que va pretendre esborrar tot vestigi d’obrerisme autòcton de cara a Europa. Avui el passeig marítim de Castelldefels és una cosa 'polideta', amb els seus jardinets i bancs i xaletets unifamiliars, ni molt d’aquí ni molt d’allà, amb pinta d’IKEA i atmosfera d’abúlia residencial. Ja mai tornarem a escoltar The Long Ryders entre parets emblanquinades obertes al mar, amb el vent marí a la cara, calculant mentalment els passos que podríem fer per al sorra abans que s’escapés volcànicament de la nostra boca el vòmit de cervesa amb tequila. Almenys no aquí.

Ocàs del planeta dels càmpings

La caiguda de la tarda m’agafa amb el nas incrustat a la tanca frontal del que un dia va ser el càmping La Ballena Alegre. Em vaig aturar aquí de tornada buscant mortificar la meva carn en un imprevist arrencada de nostàlgia pueril. A l’altre costat de la tanca hi ha l’edifici abandonat del que era la bulliciosa recepció del càmping. Ara 'RECEP  Ó', de fet, ja que dues lletres es van suïcidar una dècada enrere. El càmping va tancar les seves portes l’any 2005, expropiat per AENA com a zona de protecció aeroportuària i en teoria destinat a futures ampliacions (oh, tan necessàries) de l’aeroport del Prat, però que es va fer amb les terres les va deixar tal com estaven, amb un desinterès notori. A La Ballena Alegre la naturalesa ha pres avui el volant d’una manera conspícua, gairebé venjativa, i es troba a mig esborrar qualsevol traça d’humanitat prèvia: el bot s’amuntega on neixen les parets de l’antic supermercat, com si busqués engolir l’edifici; les arrels dels pins trenquen l’asfalt aquí i allà, pujant a la superfície d’una manera que fa pensar en krakens de gravats antics. És tot tan 'El planeta dels simis’ que he de fer un gran esforç d’autocontrol per no tirar-me a terra i, colpejant amb el puny el paviment mig trencat, bramar "¡L’heu destruït! ¡Jo us maleeixo a tots!".

-Hola, ¿puc ajudar-lo?

Abandono l’entotsolament al·lucinatori i em concentro en la veu que acaba de parlar-me. És un policia nacional, jove, amb un pastor alemany agafat de la corretja. El gos no lladra, sembla amistós. Són els dos dins de l’excàmping, avui pineda distòpica ideal per a films de ciència-ficció depriments.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

-Jo treballava aquí –li dic, separant-me un pas de la tanca– Al càmping. Fa un munt de temps.

–El càmping està abandonat –em contesta, no particularment hostil però ferm, just abans de girar-se i posar-se a caminar per la que era l’avinguda principal– Aquí ja no hi ha res.