Nico, la icona autodestruïda

La dona al centre de ‘Nico, la 1988’ no és la Nico que coneixem. Ni la glacial teutona que va elevar cançons com ‘All Tomorrow’s Parties’ amb la seva veu solemne i la seva dicció crua, ni la model que va aparèixer a ‘La Dolce Vita’ (1960) i als anuncis de conyac Centenario; ni la musa de la Nova York dels 60 i de la Factory d’Andy Warhol que li va donar el seu cor a Jim Morrison i va tenir un fill amb Alain Delon. Res a veure. Situada el 1986, dos anys abans que l’alemanya morís a Eivissa després d’un accident amb bicicleta provocat per una aturada cardíaca, la nova pel·lícula ens la presenta immersa en una gira de concerts ‘low cost’ per Europa, tossudament desdenyosa de totes aquestes fites passades.

“He sigut al cim i tocant fons, i els dos llocs són buits”, assegura amb una veu que delata la mala vida. Quan no la veiem pujada a un escenari, s’està injectant heroïna a qualsevol de les poques parts cobertes del seu cos que no ha perforat ja. La seva cèlebre cabellera rossa és ara marró fosc. Està òbviament sobrada de pes i tot just passa per la dutxa. “¿Estic lletja?”, li pregunta al seu mànager, que assenteix. “Bé, quan era bonica no em sentia feliç”, respon alleujada.

“L’interessant d’ella en aquesta època és que no només no lamentava haver perdut la seva bellesa sinó que ella mateixa es va encarregar de destruir-la; volia matar la icona. I jo he volgut investigar per què”, comenta la directora Susanna Nicchiarelli per il·lustrar escenes de ‘Nico, 1988’ que ens mostren la seva protagonista clavar una mirada assassina a un locutor de ràdio que la presenta com “la femme fatale de Lou Reed”, i corregir a tot aquell que l’anomena Nico: el seu nom és Christa Päffgen. Insisteix en com de farta que està que li continuïn preguntant sobre els seus dies al costat de la Velvet Underground, reticent a acceptar que evitar això és simplement impossible: al costat de la banda novaiorquesa va donar a llum un dels àlbums més influents de la història, una font de la qual tot el rock posterior ha begut.

Paròdia errant

“A mi sempre, en tot cas, sempre m’ha interessat més el que va fer després, a la segona part de la seva carrera”, matisa Nicchiarelli. “Quan va començar a compondre els seus propis temes, Nico va fer una part de la música més avantguardista del seu temps”. La italiana no està sola: molts consideren que als discos més inspirats de l’alemanya –‘The Marble Index’ (1969), ‘Desertshore’ (1970) i ‘The End’ (1974)– hi ha l’origen del rock gòtic i una font d’inspiració essencial per a artistes tan dispars com Siouxsie and the Banshees, Patty Smith, Bauhaus, Henry Rollins, Elliot Smith o Björk.

Notícies relacionades

Una epopeia de soroll atonal a l'hora del vermut: així s'inaugura el Primavera Sound a 6 quilòmetres del Fòrum

Nou ex consellers de Cultura, contra el trasllat de les pintures de Sixena: «Seria una pèrdua irreparable»

Això no va impedir, en tot cas, que a ulls de molts Nico anés degenerant en una paròdia errant, i que fins a un vell amic com Warhol en digués que després dels seus anys amb la Velvet “es va convertir en una jonqui grassa” i va desaparèixer. “És possible que estigués ressentit pel fet que la seva antiga protegida decidís renegar del que ell havia significat a la seva vida”, opina la directora. “Però està clar que durant els 60 Nico va ser subestimada com a artista i utilitzada com a simple titella per una sèrie d’homes. Només quan va trencar amb tot allò va començar a tenir una identitat pròpia com a artista i com a dona”.

Foscor i energia vital

D’encarnar aquesta identitat a ‘Nico, el 1988’ s’encarrega la danesa Trine Dyrholm, que evoca a la perfecció la capacitat del seu personatge per fer que les estrofes sonessin mancades d’emoció i, gairebé alhora, saturades d’ella. Al llarg de la pel·lícula, l’actriu presta la seva pròpia veu a sòlides versions tant a himnes com ‘These Days’ i ‘My Heart Is Empty’ com a alguns dels temes del que seria el disc final de la cantant, ‘Camera Obscura’. “Potser no són les seves millors cançons, però escoltades ara resulten molt emotives perquè semblen denotar certa consciència de la proximitat de la mort”, comenta Dyrholm. Però, mentre porten tota aquesta foscor, també malgasten una energia molt vital. I deixen clar una un fet sobre Nico que també hem volgut reflectir a la pel·lícula: en els seus últims dies, com més s’apropava a la mort, és també quan més viva va arribar a estar”.