María Pagés s'alia amb el temps a Peralada

El temps, infal·lible i inexorable, centra la nova proposta creativa de María Pagés, el seu aclamat 'Una oda al tiempo’. La seva estrena a Catalunya serà aquest divendres, al Festival Castell de Peralada, un espai de sobres conegut per la magnífica ballarina i coreògrafa sevillana.

Amb 54 anys, Pagés ha volgut reflexionar sobre els diferents aspectes relacionats amb el pas del temps en un dels seus espectacles més ambiciosos. Acompanyada de quatre ‘bailaoras’, quatre ‘bailaores’ i set músics en directe, medita sobre les coses efímeres i les coses eternes. La memòria del flamenc i els passos cap a l’art del demà es barregen en una proposta sorgida d’un treball profund i amb moltes capes.

'Utopia', un espectacle anterior,s’acabava amb un poema de Charles Baudelaire sobre la idea de l’eternitat. 'Una oda al tiempo’ segueix aquest camí. També el moment vital de l’aclamada artista es cola en la dramatúrgia d’El Harbo El Harti, el seu principal col·laborador tant en els seus projectes artístics com en la vida, i en la música creada pel seu guitarrista de capçalera, Rubén Levaniegos, que intercala pals flamencs amb melodies de Vivaldi i Händel.  

No és la seva peça més intel·lectual, tot i que sí la que més període de reflexió i assajos ha necessitat. És una proposta molt elaborada, plena de detalls i referències tant en la coreografia com en la música i els textos. "Vam estar sis mesos assajant amb els ‘bailaores’, que és una fita per a una companyia privada." Van afinar moviment, música, so i llums treballant un mes al teatre Tomás y Valiente de Fuenlabrada. Tot un luxe per a una companyia que encara no té seu estable malgrat la seva gran projecció. 

"La peça mostra molts registres. Toquem fins a dotze pals diferents". Els intèrprets juguen amb el temps. Ballen amb alentiment en alguna escena, en altres de forma molt rítmiques. Talonegen amb i sense sabates, utilitzen mantons, bata de cua i fins i tot bastons en un número ple d’intensitat.

No tothom aconsegueix relacionar-se bé amb el temps, tot i que no sembla ser el seu cas. "El temps és un aprenentatge constant", afirma. Recomana no lluitar contra ell, sinó assumir-lo "com un element de transformació, com a part de la vida i no com a una cosa que se’t posa en contra perquè no el pots parar". Impossible modificar-lo, viatjar cap enrere o intentar avançar més ràpid. En aquest sentit aquest nou treball li ha servit per madurar. "El temps s’ha d’acompanyar. No sabem valorar l’experiència. "En dansa el cos és l’instrument però l’ànima és més rica a mesura que passen els anys. Al contrari que el físic, amb el temps baixa menys i guanya en valor".

Notícies relacionades

La generació de l’‘streaming’ ressuscita els discos de vinil

¿Val la pena?

Vida i mort s’uneixen en aquest viatge en el temps que Pagés emprèn en aquest espectacle circular per mostrar que tot sorgeix d’alguna cosa.  "Sense tradició no hi ha modernitat", recorda. Escènicament s’amara d’imatges i músiques relacionades amb la naturalesa, un altre element que l’ésser humà no pot controlar. "Vivim d’una manera frenètica i ens desenganxem de la naturalesa com si fos una cosa que tenim superada. L’ésser humà és molt pretensiós i vanitós. Viu com si no estigués sotmès a la naturalesa, quan és una cosa enorme i superior. Per això no la valorem i la contaminem. ¡Ben aviat hi haurà més plàstic que peixos al mar!".

Potser desenvoluparà aquesta idea en el seu pròxim espectacle.