Anar al contingut

CRÒNICA DE CONCERT

Fleet Foxes, somni forestal a Pedralbes

El grup folk-rock va exhibir perícia instrumental i capacitat emotiva en la seva nova presentació de 'Crack-up'

Juan Manuel Freire

Fleet Foxes, somni forestal a Pedralbes

FERRAN SENDRA

Un any després de brillar en el Vida FestivalFleet Foxes van tornar dilluns a defensar el seu repertori folk-rock en un altre entorn convenientment verd: el festival Jardins Pedralbes, amb el seu pati de butaques emmarcat pels arbres. Robin Pecknold, líder de la banda, es va mostrar en diverses ocasions desconcertat per l’entorn, assegurant que, sobretot en comparació amb la majoria de festivals, això era "perfecte".

Per a perfecció, la seva: si ja a Vilanova, el 2017, les cançons del recent i complex 'Crack-up' van sonar amb tota la seva calidesa i amb tots els seus matisos, aquí es va repetir el miracle; amb l’avantatge d’un públic silenciós. No van portar els visuals de llavors, aquells plans d’aquarel·les o núvols de tempesta, però a través de la música van saber crear imatges al nostre cap.

La inicial 'Grown ocean', de l’àlbum del 2011 'Helplessness blues’, convidava a seguir el ritme amb els peus, i la gent ho va fer, però sense provar de treure protagonisme als músics, entregats amb brillantor al cultiu d’un so poc del 2018; més fàcil d’imaginar sortint per l’ona mitjana entre mitjans dels 60, principis dels 70.   

Viatge al seu propi passat

Cançons riu com ara 'Cassius' i la seva continuació 'Naiads, Cassadies' van mostrar el gir progressiu del grup de Seattle, però aviat van començar a treure els clàssics més directes de la seva primera època. A una brillant 'Drops in the river' amb contrabaix i guitarra tocada amb arc va seguir tot un tram dedicat al seu debut homònim del 2008: la nadalenca 'White winter hymnal', la primaveral 'Ragged wood', l’èpica i intensa (bastant Led Zeppelin) ‘Your protector’, ‘He doesn’t know why’... Entre la penúltima i l’última ens van regalar 'Fool’s errand', el tall més fàcil de taral·lejar del seu últim meticulosament complicat disc.

Una altra secció d’especial capacitat emotiva va ser la protagonitzada per Pecknold en solitari i en acústic, amb preses de les antigues 'Tiger mountain peasant song' i 'Oliver James' en les quals va treure un raig de veu no del tot explotat durant la resta del concert: ¿Estava esperant el seu moment de glòria?

Tots reunits una altra vegada, es van lliurar a algunes fases atonals i free jazz (aquest només de clarinet baix en 'The shrine / An argument') i van rubricar la nit de la millor manera possible, amb 'Helplessness blues’, cançó sobre fragilitat d’una de les bandes més sòlides que es poden veure actualment en un escenari.

0 Comentaris
cargando