Un jove de Salamanca rescata desenes de rumbes gravades per emigrants a Bèlgica

El 2013 l’habitant de Salamanca Miguel Menéndez se’n va anar a Brussel·les a la recerca de feina. Un dia, passejant pel barri espanyol, es va acostar a les parades que la gent munta a l’exterior de casa seva per vendre els seus trastos vells: vaixelles, llibres, discos... El va sorprendre trobar-hi un single d’un cantaor flamenc; un tal Juan Lucero. A la contraportada va llegir: "Artista exclusiu del restaurant Los Candiles". L’inexplicable era que aquest restaurant no era a Espanya, sinó a Brussel·les.

Un altre dia, aquest emigrant del segle XXI d’uns vint anys va topar amb un single de Juanito Martín. A la contraportada hi havia impresa la seva biografia. Martín era un expert en flamenc que presentava el programa ‘Raíces flamencas’ a Radio Lieja. ¡L’anomenaven 'l’intel·lectual del flamenc'! De tornada a casa, Menéndez va buscar més informació a internet, però no hi va trobar res. Dis després es va topar amb un altre single. Era de Los Fieras. ¿Com no encapritxar-se d’un grup amb aquest nom? A més, incloïa la sevillana 'Extranjeros’ la lletra de la qual deia: "Nos llaman los extranjeros por tener el pelo negro / Negro lo tiene mi padre / Negro lo tiene mi madre / Y aunque yo nací en Bruselas / Llevo sangre de mi España".

Aquell single de Lucero que havia trobat setmanes enrere també tractava el tema de la immigració que tan de prop tocava el Miguel. La lletra començava així: "Anduve muchos países tratando de hacer fortuna / Y por la noche le cuento mis penitas a la Luna". Al cap d’uns quants mesos, Menéndez tenia feina com a professor, però havia trobat una cosa que ni tan sols buscava: un filó de singles que els emigrants espanyols van gravar a Bèlgica a partir de 1960. El seu olfacte com a col·leccionista de rock, blues i reggae el va fer intuir que estava davant d’una història esperant per ser explicada, lad’una escena oculta i gairebé perduda.

Detectiu de cantaores

Menéndez es va animar a visitar les tavernes i restaurants que havien acollit aquells artistes. Els seus amos el van posar en contacte amb tots aquests cantaores i tocaores. Molts encara vivien a Bèlgica. De fet, un tenia una sabateria al costat de casa seva. Xerrant amb uns i altres van sortir més noms: Cascabel de Jerez, Paco el Chiringo, Carmen la Malagueñita, Los Caballeros, Los Chicos, Las Cordobesitas, Los Diamantes, Los Cuervos, Los Conquistadores... Era de justícia donar visibilitat a tot aquest material: digitalitzar-lo i publicar-lo en cedé.

El resultat d’aquells cinc anys d’indagacions és 'Rumba Hispano-belga. Sonidos de la emigración española en Bélgica 1960-1989', un triple àlbum que no només es nodreix de singles a un euro comprats en mercats ambulants, sinó també de peces que es venen a internet per 30, 50 i fins i tot 100 euros. La seva col·lecció inclou autèntiques sorpreses: la preciosa versió del ‘No me llames extranjero' de l’argentí Rafael Amor gravada per Javier Lavandera, el burleta 'La TVA’, amb el qual les Hermanas Manchitas es queixaven de l’impost belga, l’'Oye tío, ‘¡que vamos a votar!' de Paco Paco anunciant les primeres eleccions, la delirant 'Julín' de Los Cuervos o aquestes peteneres-discos d’Antonio, La Torre i Manuel. I, com no podia ser d’una altra manera, cançons i més cançons sobre la vida dels emigrants: 'Llanto del emigrante’, 'Nacido en Bruselas’, 'Un emigrante más’, ‘Un canto del emigrante’... També hi havia el grup Los Emigrantes i el bar El Emigrante.

227 bars i restaurants

Els restaurants van ser el CBGB d’aquesta moguda flamenca autoexportada: El Torero, El Rincón, Casa Manuel, Casa Manolo... Explica Menéndez en el documentadíssim llibret que el 1967 els espanyols regentaven 227 bars i restaurants a Brussel·les. Només en la cèntrica Rue Haute n’hi havia 12 amb espectacle flamenc. I allà mateix es venien els singles. Per això gairebé tots els que va localitzar estan autografiats. I per això gairebé cap està registrat a la SGAE belga. Els premsaven amb ajuda de comerços de la comunitat (ja fossin botigues de roba o de productes d’importació) i mai arribaven a les botigues de discos. Volaven al final de les actuacions perquè els emigrants els volien com a record d’aquella inoblidable vetllada flamenca lluny del seu país.

El soterrani del restaurant Primavera tenia el seu propi estudi d’enregistrament, però Menéndez ja no ha arribat a veure-ho perquè l’edifici va ser enderrocat i al seu lloc ara hi ha un hotel. La discoteca Disco Rojo (així, en castellà) que un dia va rebre Rumba Tres es va transformar en els anys 90 en el club techno més famós del país, el Fuse. "En cinc anys he vist desaparèixer molts bars i restaurants i els cinc o sis que queden al barri, en dos o tres anys ja no existiran", profetitza Menéndez, que sap que molts artistes són grans i moriran aviat, i això implica que aquesta memòria corre perill de desaparèixer.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Molts dels autors de les cançons recollides en aquest triple cedé no conserven cap còpia de les seves gestes flamenques dels anys 60, de manera que la tasca investigadora de Menéndez els ha donat una gran alegria. Quan setmanes enrere va viatjar fins a la ciutat de Vilvoorde per regalar una còpia de 'Rumba hispano-belga' a un dels seus protagonistes li van explicar que aquella nit hi havia festa a la penya flamenca. Els sexagenaris membres del Grupo Andalucía es reunien per celebrar l’aniversari de la responsable del bar. I, per descomptat, van sonar versions de Los Chichos, Los Chunguitos i Rumba Tres.

Menéndez torna al juliol al seu país. Ha trobat feina. Sota el braç s’emporta una part de la història musical d’Espanya. I no per haver-se gravat, cantat i viscut a Bèlgica és menys important. De fet, continua recopilant fotos, retalls, cartells i discos sense un objectiu més concret que el d’evitar que es perdi el llegat musical de l’emigració espanyola a Bèlgica. "I que se sàpiga el que va gravar tota aquesta gent", afegeix. Amb prou feines fa mig segle de tot allò i corria el perill de quedar esborrat pel temps. S’afirma amb massa alegria que a internet hi és tot, però calen investigadors que desenterrin les escenes més perifèriques. Són més de les que creiem.