Anar al contingut

ENTREVISTA

Jordi Costa: «Contracultura és llançar un gran no a la cultura dels pares»

El crític barceloní entona en 'Cómo acabar con la contracultura' una elegia pel moviment rebel i utòpic pel que va passar Espanya als anys 60 i 70

Elena Hevia

Jordi Costa: «Contracultura és llançar un gran no a la cultura dels pares»

JOSE LUIS ROCA

Anys 60. Sota el paisatge d’esplendor capitalista bateguen les revoltes estudiantils, l’oposició a la intervenció al Vietnam, el moviment hippy i els happy flowers, la cultura psicodèlica i la irrupció de l’interès per les cultures orientals. Aquest brou, l’acadèmic nord-americà Theodore Roszak el va batejar a peu d’obra com a contracultura, i amb aquest esperit utòpic es va transmetre a tot el món, inclòs a un país molt molt llunyà i molt molt tancat com l’Espanya franquista. De l’ascens i caiguda d’aquest moviment iconoclàstic, plural i subterrani tracta ‘Cómo acabar con la contracultura’ (Taurus), un llibre que és alhora la confluència de moltes qüestions que han preocupat el crític Jordi Costa (Barcelona, 1966).  

¿De què parlem quan parlem de contracultura? Contracultura és llançar un gran No a la cultura dels pares i als discursos del poder. Més que una visió política ortodoxa pretén convertir la vida en una forma de resistència i també en una forma d’art. Als Estats Units quedava molt clar contra què es rebel·lava. Un dels seus camps de batalla va ser el dels límits de la llibertat d’expressió. Una llibertat que encara que sobre el paper fos un pilar fonamental de la democràcia, en realitat els còmics underground i la premsa alternativa van demostrar com n’era, de relativa.

La contracultura als Estats Units es va percebre com un valor, però aquí va faltar aquesta consciència. Aquí teníem un dictador i un procés de camí de la democràcia que, d’una banda, va propiciar que la contracultura cregués que aquestes esperances utòpiques podien complir-se. Però quan arriba la Transició i, amb ella, el gust socialdemòcrata propiciat per una cultura de consens, impedeixen a la contracultura de complir els seus objectius. Aquí s’instaura una mena de sentit comú que fa que els sembli una cosa caòtica i desordenat que convé amagar sota la catifa.

El llibre està plantejat com una novel·la policíaca d’enigma. ¿Qui va matar a la contracultura? Mentre escrivia pensava que si això fos una novel·la d’Agatha Christie, a la que més s’assemblaria és a ‘Assassinat a l’Orient Express’, és a dir, que va ser un crim col·lectiu. A saber: les pervivències del vell ordre franquista, la manera com la societat democràtica talla les ales a la contracultura i després el cansament o la tendència al pacte d’alguns dels seus protagonistes.

“La contracultura té molts ganivets clavats i de vegades també des de dins” 

Hi ha evolucions personals bastant curioses. Sí, com Boadella, que motiva el moviment per la llibertat d’expressió, protagonitza ‘La portentosa vida del pare Vicent’ de Carles Mira, és un fugitiu de la justícia, i ara té un model de discurs afí al PP. Que Antonio Escohotado, el paladí de les drogues, sigui avui un defensor del neoliberalisme també resulta bastant revelador. En realitat, la contracultura té molts ganivets clavats, de vegades també des de dins.

És curiosa interpreti que en la seminal ‘Pepi Luci Bom...’ d’Almodóvar ja hi batega una mena de rèquiem pel moviment. Sí, la idea que una dona que és la mestressa de casa reprimida de sobte sigui alliberada per dos agents contraculturals però que s’acabi reincorporant a una imatge que és pura Espanya negra amb el marit maltractador, el crucifix i la submissió acceptada sembla que ens digui que la contracultura ha servit per alliberar una energia i que aquesta energia serà explotada per les velles instàncies del poder.

I convertida també en mercaderia durant la Movida. Hi ha alguna cosa d’això, una certa neutralització, perquè allà l’impuls arriba una mica desgastat després de passar per Sevilla, Eivissa, Formentera i Barcelona. Però jo em resisteixo a condemnar la Movida completament, perquè té coses molt interessants.

Mai se m’acudiria pensar que en un llibre sobre la contracultura pogués incloure la Família Ulisses, Mariano Ozores, l’església del Palmar de Troia o el bisbe germà del president del Vietnam, que va nomenar allà bisbes. Això és el que anomeno factor James Bond, saltar d’un tema a un altre i amb constants canvi d’escenari. El Palmar és una heretgia de la mateixa manera que ho és la contracultura, em permetia desenvolupar la idea de si no existia una contracultura del costat fosc que es desenvolupi en paral·lel. Una de les característiques de la contracultura espanyola és que hi ha molt poca distància entre els agents contraculturals i el vell ordre franquista. El primer hippy espanyol és un Vallejo Nájera i se segueix considerant legionari i franquista sent hippy a Goa. Hi ha famílies que sembla que tenen tota la història d’Espanya condensada, com és el cas de Paul Malvido.

Germà de Pasqual Maragall. Sí, va ser el gran cronista de la contracultura barcelonina i el seu germà va construir la Barcelona del 92, que amb la Movida o l’Expo de Sevilla, podria ser un dels punts en què va començar a morir el moviment.

¿Què queda d’allò? Nazario i poca cosa més... Ell és un exemple de com un pot créixer i continuar mantenint un pur esperit contracultural. Hi ha figures rellevants que van caure pel camí o que es van fer marginals com Leopoldo María Panero o Eduardo Haro Ivars, però crec que no està bé associar l’èxit o la supervivència amb la traïció absoluta als ideals. Crec que en Almodóvar o en la tornada al còmic de Mariscal continua pervivint part de l’antic discurs.

¿Es pot interpretar l’elecció de Màxim Huerta a partir del vell debat sobre l’alta i la baixa cultura, les fronteres de les quals van diluir la contracultura? Crec que la veritable acció contracultural davant d’aquesta elecció seria seure i esperar, preferiblement després d’una ingesta d’al·lucinògens d’ayahuasca. Però l’elecció revela que moltes coses han canviat per bé i també que n’hi ha altres de millorables.

¿Per exemple? Al 78, Eloy de la Iglesia va dirigir ‘El diputado’, una pel·lícula que es va interpretar en clau de la prevenció que va tenir el PSOE per escollir Salvador Clotas, el candidat més evident, com a ministre de Cultura, en vista del temor que aquesta elecció s’emprés com a instrument polític. Ara ja no hi ha problemes.

“Amb tots els meus respectes, que el ministre de Cultura, sigui un escriptor, per dir-ho així, de taula amb braser, és descoratjador” 

Però... El fet que, amb tots els respectes, el ministre sigui un escriptor, per dir-ho així, de taula amb braser, és descoratjador. Però haurem d’esperar, superar Wert o Méndez de Vigo no serà difícil.

De tota manera, al llibre no hi constata la mort absoluta de la contracultura. Detecta brots verds al món ‘youtuber’. Els de la nostra generació tendim a mirar amb suspicàcia el món dels millenials i els youtubers. És molt difícil no mirar amb perplexitat aquest narcisisme digital i un discurs que moltes vegades és de consum. Mira com desembolico això que m’ha arribat d’Amazon. Però de sobte veus un youtuber que no vol pactar amb la indústria cultural i aquesta és Esty Quesada, Soy Una Pringada, una noia molt jove plenament conscient de la influència de John Waters, del cinema de Todd Solondz i de com un discurs sobre el monstruós es pot convertir en un element desestabilitzador. Hi ha altres coses que rescaten un cert esperit contracultural. Potser el 15-M no ens ha portat al terreny utòpic que ens agradaria però aquesta ocupació dels espais públics és una demostració d’energia que segueix allà. Cal ser raonablement optimista.

Temes: Llibres