Crítica d''Alex Strangelove': sortint de l'armari a l'institut

Al director/guionista Craig Johnson li agrada jugar amb els contraris. A la seva primera pel·lícula, 'The skeleton twins', seguia els passos del Hal Ashby de 'Harold i Maude' i treia comicitat trista als instints suïcides. En la seva adaptació del còmic 'Wilson' de Daniel Clowes no va acabar de trobar la fluïdesa als canvis tonals, i alternava sense xarxa entre misantropia i compassió.

'Alex Strangelove' és també una pel·lícula desequilibrada, un intent (potser equivocat) de barrejar en un mateix pot els fluids corporals i la bilis d’una comèdia sexual adolescent i les llàgrimes d’un relat d’acceptació personal. Híbrid antinatura de 'Van Wilder: Animal party' i 'Call Me By Your Name’,conté des dels acudits porcs més dolents del món a escenes que captiven per la seva delicadesa de matís, la seva capacitat per capturar les contradiccions i el sofriment d’un personatge que aborda per fi una realitat fins aleshores dissimulada amb un èxit relatiu.

Notícies relacionades

Oriol Broggi passa el testimoni amb ‘Refugi’

El món que deixarem als fills

El mèrit és del mateix Johnson, bon guionista, no tan bon director, i també de l’actor Daniel Doheny, divertit quan intenta fer-se el mascle alfa i emotiu en els seus moments d’assimilació de tot el que està emergint. Al seu costat brilla Madeline Weinstein, igual que a la crua cinta indie 'Beach rats' fent de noia hetero amb nòvio gai, però per sort menys homòfoba.

Combinar grolleria amb emoció no és missió impossible, com ja va demostrar al seu dia 'Supersalidos'. O, del catàleg propi de Netflix, la reivindicable 'Dude' d’Olivia Milch, retrat honest, creïble, deliciosament malparlat, de quatre amigues que fan el que fan moltes joves als Estats Units: fumar, dir paraulotes, embolicar-se amb qui volen i, per què no, citar poetes.