Els altres quadros de Rubens

En última instància, un esbós de Rubens és un quadro de Rubens». Abans de res la contundent afirmació d’Alejandro Vergara, cap de conservació de pintura flamenca del Museu del Prado. La frase ve a tomb de l’exposició que la pinacoteca madrilenya dedica a l’artista, «un dels noms fonamentals de la pintura occidental», centrada en els seus esbossos. Peces que no són menors. No en va, el mestre barroc «va ser l’inventor de l’esbós pintat, una nova forma de pintura». Una eina de treball que va acabar convertint en un gènere. No es tracta de dibuixos sobre paper realitzats amb llapis, carbonet o sanguina, petits i sense acabar. Són olis sobre taula o llenç. A vegades de gran format, altres menors. I en ocasions esbossats o tan polits que semblen l’obra final.

    

I això –el suport i la tècnica– és el que els converteix en verdaderes pintures. Ho creien i ho creuen els experts, i sobretot el seu autor. Per al primer, n’hi ha prou d’observar els marcs que enquadren algunes d’aquestes obres, enormes i cars, com el que llueix El carro triomfal de Kallo i saber que pengen de les parets de les millors pinacoteques del món. Per al segon, ha quedat constància tant del fet que Rubens en va realitzar gairebé 500 (un terç de la seva producció), com que li agradava conservar-los: el contracte que va firmar per decorar l’església dels jesuïtes d’Anvers li donava a elegir entre entregar els esbossos o realitzar una obra de més. Va optar per la segona opció.

Una dona mira la taula que té pintat 'La caça del Lleó', a l'anvers, i 'El casament per poders de Maria de Médicis amb Enric IV de França', al revers.  / SUSANA VERA (REUTERS)

    

Ho explica Rubens, pintor d’esbossos, l’exposició, fruit d’una investigació del Prado i el Museu Boijmans van Beuningen de Rotterdam, inaugurada a Madrid dimarts passat i oberta fins al 5 d’agost. La gràcia de veure la mostra a la capital és que el camí que separa les sales d’exposicions temporals, on s’exhibeixen els esbossos, i la galeria central, en què llueixen algunes de les millors peces del pintor, com Les tres gràcies i L’adoració dels reis mags, és curt. Així, la fartanera de Rubens està garantida, ja que el Prado és el centre que custodia una col·lecció més gran d’obres d’aquest artista que, a més de prolífic, va ser viatger, ambaixador, un dels artistes favorits de Felip IV i un conseller d’Isabel Clara Eugenia, filla de Felip II i sobirana dels Països Baixos.

ANVERS I REVERS

El tema d’inventor de l’esbós pintat s’ha de matisar. Ho és perquè es tracta d’«un esdeveniment històric, en el sentit que succeeix en un moment i en un lloc determinats» i Rubens n’és el protagonista, apunta Vergara, que exerceix de comissari de l’exposició juntament amb Fris Lammertse. Però abans que el mestre barroc es posés en aquesta tasca, hi va haver algun precedent de la mà de Polidauro da Caravaggio, Federico Barrocci, Tintoretto i Veronès. 

    

La innovadora aportació de Rubens va ser la seva sistematització: considerar com a part del procés d’una obra el pintar a l’oli sobre suports duradors: taula o llenç. I això el va convertir en el pintor d’esbossos més important d’Europa, i la seva tècnica, en un gènere. «Va ser una eina nova que va sorgir de forma espontània. Una de les maneres que hi ha de crear una obra d’art i de relacionar-se amb clients i col·laboradors», sosté Vergara. De fet, alguns d’aquests esbossos van ser pintats per desenvolupar idees sobre composicions, altres per ensenyar-los als clients i n’hi ha que van servir de guia per als seus col·laboradors. 

    

La mida, l’estil i l’acabat no són mai iguals. Així, les taules utilitzades per als esbossos de les escenes mitològiques que Felip IV li va encarregar per al pavelló de caça la Torre de la Parada tenen com a màxim 28 centímetres d’alt. I són bastant esbossats. En algunes, com a Vertumne i Pomona (1636 - 1637), la capa de pintura és tan prima que Rubens utilitza la imprimació –la preparació que cobreix la taula– per dibuixar la vegetació. La imprimació és encara més evident a Santa Clara d’Assís, a penes un apunt que sembla un dibuix. ¿Per què va utilitzar oli i una taula per a una cosa tan senzilla? No se sap, però potser té a veure la gran presència de fusta que hi havia al seu estudi. Tenia moltes restes que aprofitava una vegada i una altra. Per exemple, la Caça del lleó, a l’anvers d’El casament per poders de Maria de Médicis amb Enric IV de França, i La captura de Samsó, que amaga sota un esbós de L’adoració dels Mags.

TOT EL PODER DE L’UNIVERS

Més grans i més acabats són els esbossos per als tapissos dedicats al triomf de l’Eucaristia, encarregats per la infanta Isabel Clara Eugenia per al monestir de les Descalces Reials o la sèrie dedicada a Aquil·les. Els dos conjunts van ser realitzats per ser mostrats al client i servir de guia per als creadors dels tapissos.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

    

En total són 73 esbossos que tenen rang de pintures i que són l’essència del pintor: conserven la sensació que «en cada corba pintada, Rubens acumula tot el poder de l’univers», reflexiona Vergara. «Era un transcendentalista, no un realista. No pintava la realitat visual sinó la vida millorada». I en això «posava tota la seva ànima», afegeix el comissari.