Karen Souza: "M'agrada colar-me a les vides de la gent"

Karen Souza va entrar en escena amb les seves versions de Creep (Radiohead) i Every breath you take (The Police) en clau jazzística embolcallant i sensual, i ja té un quart disc al seu nom, Velvet vault, en què combina peces pròpies amb una selecció d’adaptacions que va des de l’estàndard americà fins a 10cc, Amy Winehouse i MGMT. El presenta avui  a Barts (Guitar BCN). 

–¿Primar les versions és apostar per un terreny segur? 

–Jo no sento diferències entre cantar les meves cançons i les d’altres. Com deia Charly García, quan escrius una cançó ja passa a ser del món, l’has entregat. 

–Li ha fet una bona sacsejada llatina a Walk on the wild side, de Lou Reed. 

–És samba, una bona festa carioca. Era difícil, perquè té molta lletra, però funciona. Està bé incloure algun uptempo, alguna cosa per fer aixecar la gent.

–Esmenta Charly García, però no sembla que la música argentina l’hagi influït. 

–A l’Argentina mirem més cap a la música anglesa o la nord-americana que cap a la pròpia. ¡Jo ja cantava en anglès abans de parlar-lo! Però d’uns anys ençà estic aprenent a cantar en espanyol i m’he tornat a enamorar de Charly, i de Cerati, de Spinetta, de Mercedes Sosa, d’Atahualpa Yupanqui…

–El seu passat musical és bastant sorprenent: discos de chill out, de discoteques eivissenques… 

–Sí, de les sagues d’Hôtel Costes, Pachá Ibiza, amb moltíssims pseudònims. Vaig començar en l’electrònica cap al 2000. Chill house, deep house… Després vaig saltar al jazz però segueixo fent electrònica, i tinc una agrupació més rockera, Handbag, i m’agrada compondre per a altres artistes, i posar-los veus, i mesclar… 

–Parla de pseudònims. Karen Souza ho és, ¿no? 

–Sí, és un nom lligat a un projecte, en tinc molts. Jo em dic Rocío Rodríguez. M’agrada desdoblar-me i, com que m’atrauen molts estils de música, tinc moltes personalitats. Si t’agraden un munt de coses, pots ser un munt de persones. 

–L’envolta una certa aura de misteri, fins i tot en el seu any de naixement. 

–¡No me’n parli! Algú va pujar a la Viquipèdia que vaig néixer el 1970. Estem intentant canviar-ho, ¡i no podem! Tindria 48 anys, ¿no? No, en tinc 34. Vaig néixer el 1984. També diu que vaig néixer a Buenos Aires, però no és així, hi visc però soc de la Pampa, enmig del país. Respecte al misteri, utilitzo les xarxes només per informar de les meves gires i no hi penjo fotos personals. En això soc tímida.

–La seva música es pot fer servir per crear ambients. ¿Una funció menor? 

–M’agrada la idea d’acompanyar una situació i de colar-me a les vides de la gent. Si penses que amb la teva música pots estar acompanyant una parella que està prenent una copa de vi, i que fas que estigui més a gust, doncs genial. I està bé que no sigui una música a la qual hagis de prestar el 100% d’atenció. 

–Amb aquestes atmosferes càlides i el seu estil vocal gairebé xiuxiuejant, ¿canta per seduir? 

–No està fet expressament, ¿eh? La meva expressió quan canto en directe és una altra, més melancòlica. Jo vaig darrere d’uns gèneres –blues, jazz, bossa nova– que estan units per la profunda melancolia. Que després en surti una cosa sensual, si passa, això no ho controlo.

–Haver arribat al gran públic amb la versió de Creep, ¿li ha condicionat el camí a seguir? 

–Encara que ho intenti, no puc pressionar-me per fer res que no sigui natural. El més interessant de la música és que un s’oblida d’una cançó i després la retroba quan menys s’ho espera. 

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

–Passant per alt les fronteres musicals. 

–Sí, i per això en el jazz més ortodox soc una mica heretge. No em considero una jazzera. Soc pop, perquè en el que és popular hi pots posar un munt de coses, i m’agrada la sensació d’unir mons i generacions.