Harry Styles, rumb a la maduresa

Moviments espasmòdics inspirats en Mick Jagger, vestit de tatxes metal·litzades propi de David Bowie i una desena de temes que beuen dels Beatles, Harry Nilsson i Elton John. A priori, costa creure que aquesta aposta atemporal, i eminentment inspirada en els referents del soft-rock dels 70, fos ni més ni menys que el debut en solitari d’un exmembre de One Direction. Però, en efecte, l’autor de la proposta és Harry Styles, el personatge més carismàtic de la boy band britànica, que divendres va presentar el seu primer disc en solitari, de títol homònim, en un Palau Sant Jordi adolescent i femení.

    

One Direction va ser des del seu naixement, el 2010 als platós The X Factor, un producte meticulosament prefabricat per arrasar entre preadolescents i adolescents. D’aquell mateix laboratori de bub­blegum pop sortirien els seus hits, What makes you beautiful i Story of my life. El 2016, un any després de la marxa d’un dels seus membres, la formació va anunciar la seva separació temporal. Un hiat que, després de dos anys de silenci mediàtic, pot llegir-se com el final de la banda.

    

  

La dissolució va causar un gran disgust entre els fans, que aviat van veure parcialment calmat amb el llançament l’abril del 2017 del primer single en solitari de Styles, Sign of the times. L’elecció d’aquest avanç va ser una de les decisions més encertades de la seva incipient carrera en solitari, no només perquè es va viralitzar a cap de pocs minuts, sinó perquè va deixar clar que el nou projecte del de Cheshire no seria una extensió de One Direction. Amb una producció impecable, el tema, amb diferència el més victorejat entre el públic del Sant Jordi, va servir per desincrustar-lo de l’univers pop –l’únic hàbitat en què l’havíem vist– i li va valer una rebuda favorable de la crítica.

    

Igualment allunyats del pop melòdic i artificiosament harmoniós de One Direction, encara que ja sense el factor sorpresa, els nou temes restants d’aquest debut constaten una voluntat evolutiva encara per consolidar-se. L’eclecticisme del repertori explicita els múltiples intents de Styles de trobar la seva nova identitat, sense acabar de concretar. En directe, el resultat va ser un compendi que, en qüestió de minuts, va passar d’una balada country com Two ghosts, suposadament dedicada a la seva exparella Taylor Swift, a un intent de hard-rock com Kiwi, hit que va posar la culminació apoteòsica que demanava a crits la nit.

    

El directe va aconseguir mantenir un halo de sofisticació, sobretot gràcies a la qualitat dels músics que l’assisteixen, que es tornen essencials a l’hora d’exalçar temes com Woman i From the dining table. Pel camí, cançons correctes i certament elegants (encara que acabin per pecar de poc arriscades), com Meet me in the Hallway i Carolina, i algun tema excessivament edulcorat i repetitiu, com Sweet creature, interpretat en un ring al centre del recinte, i Only angel, amb el qual Styles va obrir el concert embolcallat en histriòniques ovacions mentre s’alegrava en la seva picardia.

Himne a la bisexualitat

No van faltar hits repescats de One Direction ni la versió d’un altre himne adolescent, Just a little bit of your heart d’Ariana Grande, amb una acollida eufòrica que posa en entredit si Styles està madurant més ràpid del que els seus fans desitjarien. El britànic també es va atrevir amb un tema inèdit fins fa dues setmanes, Medicine, interpretat com un himne a la bisexualitat i acollit amb banderes arc de sant Martí, com la que el mateix cantant es va penjar al coll. Encara que, de moment, Styles prefereix no aclarir els dubtes sobre les seves inclinacions.

    

A aquest canvi de registre als escenaris l’acompanya una significativa renovació d’armari que indubtablement l’ha ajudat a dibuixar-se com un personatge amb identitat pròpia. Desposseït de l’aspecte prepúber de la seva època a One Direction, Styles ha passat a convertir-se en una icona de la moda mil·lennista lluint durant la seva gira en solitari vestits en tecnicolor, estampats florals i gorgeres. La seva influència en el sector l’ha portat a ser elegit imatge de la línia de vestits de Gucci i a copar els rànquings de millor vestits en revistes com Vanity Fair.

    

Notícies relacionades

Guerra civil versemblant

Un exercici de terror sense carisma

De fet, Styles també ha aprofitat aquest últim any per segellar la seva primera incursió en la gran pantalla de la mà ni més ni menys que de Cristopher Nolan. La seva aparició a Dunkerque va ser alabada pel director britànic pel seu «talent i naturalitat», protagonitzant una escena prometedora que li obre les portes a una carrera