Mor Philip Kerr, pare del detectiu Bernie Gunther

L’escriptor escocès Philip Kerr (Edimburg, 1962), autor d’una trentena de llibres, tot i que serà recordat pels 13 títols que tenen com a protagonista l’oficial de les SS Bernie Gunther, va morir divendres als 62 anys víctima d’un càncer. Irònic però sensible, amable però discretament distant, va aconseguir amb les seves novel·les el que semblava impossible: fer d’un home que vestia l’uniforme negre i la calavera un personatge amb qui era possible empatitzar, sense un mil·ligram de pietat o comprensió cap als criminals nazis però obrint la possibilitat d’entendre els qui es van veure arrossegats per aquella maquinària (i que, encara que van aconseguir no convertir-se en executors en primera persona, van tenir la decència de no espolsar-se del damunt el remordiment i la vergonya). «És fàcil fer-te el valent quan no tens por», ens va explicar en una ocasió. 

Encara que els lectors hagin seguit amb certa continuïtat la sèrie de Gunther, entre la trilogia inicial (Violetas de marzo, Pálido criminal i Réquiem alemán, publicades entre 1989 i 1991) i la resta de les novel·les hi va haver un interval de ni més ni menys 15 anys. Kerr va intentar escapar de la seva creació i va provar sort en registres seriosos, la novel·la històrica més convencional i fins i tot la novel·la juvenil, sota el pseudònim de P. K. Kerr. Però només una d’elles, Una investigación filosófica (1992) va tenir un èxit apreciable, més de crítica que de públic. Així que el 2006 va tornar a Gunther, intentant en les últimes novel·les no repetir la seva fórmula tipus (alternar dues línies temporals, una amb episodis durant el règim nazi i una altra amb elements del seu passat prenazi o el seu futur en la postguerra). «Mai has de fer el que els lectors esperen de tu», ens va dir en una entrevista. «Detesto escriure novel·la negra com qui fa bigmacs», ens va confessar en una altra ocasió. Una pressió que semblava sentir permanentment: «Hi ha un límit del que resulta creïble. Quan una història resulti inversemblant, senzillament pararé d’escriure sobre Gunther», va prometre el 2011. 

Així que successivament va homenatjar Graham Greene (a Si els morts no ressusciten i Gris de campanya, amb episodis cubans), va assajar amb la novel·la detectivesca a l’estil d’Agatha Christie (Praga mortal i Un hombre sin aliento) i les novel·les sofisticades d’espies de Somerset Vaugham i John le Carré (El otro lado del silencio). Ni tan sols l’assaig de la sèrie detectivesca-policíaca de Scott Manson (Un mercado de invierno i La mano de Dios) li va permetre escapar del seu personatge més carismàtic, de qui encara queden per traduir Prussian Blue i Greeks bearing gifts, que es publicarà al Regne Unit el 3 d’abril. En la primera intenta solucionar un cas al Berghof, a correcuita perquè Adolf Hitler no arribi de vacances i es trobi l’embolic, i en la segona fuig de les seves complicades relacions amb la Stasi per acabar a l’Atenes de 1956.

Reconstrucció històrica

En les novel·les de Kerr l’atractiu de la reconstrucció històrica (en tres temps: la caiguda de la República de Weimar, el nazisme i la postguerra, amb salvatges retrats de les primeres espases del règim, amb qui Gunther acabava relacionant-se d’una manera o una altra) i les contradiccions internes del personatge («sempre està en una corda fluixa moral, perquè és un supervivent però la supervivència té un preu», ens va explicar en una entrevista) guanyaven sovint (a vegades per golejada, altres cops quedava en un meritori empat) a la trama policíaca. Perquè la sèrie de Gunther prenia com a prototip el detectiu chandlerià cínic i descregut, però de bon cor, sobretot si una rossa el feia caure, una vegada i una altra, en una trampa com un passarell. Encara que amb l’uniforme negre i plata dissenyat per Hugo Boss en lloc de l’americana i el barret bogartians.

Notícies relacionades

Una festa dance-punk tenyida de melancolia adulta

Bonica veu a l’angoixa climàtica

La deriva tòpica del prototip de detectiu cínic l’hauria de portar progressivament cada vegada a una indiferència moral més gran. Però en l’itinerari de Gunther passa el contrari: a mesura que en les seves novel·les s’anaven descobrint capes del seu passat, els seus exabruptes cínics –almenys un acudit propi del brusc humor berlinès per pàgina– pesaven menys que les seves bones intencions. Policia de tendències socialdemòcrates que passa a detectiu d’hotel després de deixar la Kripo d’Alexanderplatz arran de l’arribada dels nazis però acaba entrant a les SS a la força, convertit en solucionador dels problemes d’alguns jerarques del règim, entreveu els horrors de l’extermini a Rússia però aconsegueix amagar-se’n i, en la postguerra, després d’un passat de presoner acaba immers en les xarxes d’evasió de nazis i enredat en les intrigues tant de la CIA com de la Stasi, per intentar fugir de tot com a conserge d’hotel a la Costa Blava.

Kerr, publicat per les editorials barcelonines RBA i Anagrama (en el cas d’Una investigación filosòfica) va visitar en nombroses ocasions la capital catalana i va rebre aquí el premi RBA de Novel·la Negra. Una vegada i una altra li preguntaven si Gunther acabaria tenint alguna relació amb la guerra civil. Prometia a desgana que ho faria. I ho va fer d’una manera que defineix el seu recargolat sentit de l’humor. A Un hombre sin aliento, un personatge passeja pels boscos de Katyn cantant una cançó en una llengua que ningú entén. És La internacional, però en català. A tocar de les fosses plenes d’oficials polonesos executats per la NKVD, canta: «Del passat, destruïm misèries,/ esclaus, aixequeu vostres cors:/ la terra serà tota nostra,/ no hem estat res i ho serem tot!» ¿Rutè, rus, polonès, jiddisch?, es pregunta Gunther. Un homenatge simpàtic... que es va convertir per als seus lectors catalans en un punyeter espòiler que només van entendre ells i que els va fer descobrir el final del llibre 100 pàgines abans del que tocava. Va anul·lar la visita a BCNegra aquell 2014, d’improvís, i no li vam poder preguntar si era una sofisticada venjança perquè li vam donar la murga, i ja no ho podrem fer.