El ball sense cadenes de la Chana

El magnífico bobo (The Bobo, 1967) és una comèdia de Robert Parrish en què Peter Sellers interpreta un improbable torero que s’estableix a Barcelona amb la pretensió de guanyar-se la vida com a cantant; un empresari del món de l’espectacle li promet un contracte si en tres dies aconsegueix seduir Olimpia Segura (Britt Ekland), la dona més desitjada de la ciutat. La pel·lícula, rodada a Cinecittà, dura 103 minuts; d’aquests, 98 són perfectament oblidables, una fotesa. Els altres cinc són sublims. I pertanyen en exclusiva a una bailaora gitana del barri de la Torrassa de l’Hospitalet: Antonia Santiago Amador. La Chana.

L’escena és com segueix: Sellers i Ekland, asseguts en una taula en un tablao, conversen aliens al que passa a l’escenari fins que ell es gira i anuncia: «Mira, comença l’espectacle». En aquell moment apareix la Chana fent palmes, rigorosa i desbocada, com una tempesta fosca. I el temps s’atura. Balla per alegrías, però el que transmeten la seva cara, els seus braços i els seus velocíssims peus és una angoixa tan íntima que sembla impossible de desentranyar. «Una baralla entre l’ànima i el cos», com ella mateixa ho descriu avui, mig segle després. Probablement no hi ha testimoni visual més eloqüent de l’art primordial de la Chana que aquests cinc minuts incrustats enmig d’una comèdia intranscendent d’estètica pop.

 

L’escena del tablao d’El magnífico bobo va ser el que va acabar de convèncer la realitzadora croata Lucija Stojevic d’acceptar la proposta de Beatriz del Pozo, pianista i professora de ball flamenc, per convertir la història de la bailaora en un documental. «Veure aquelles imatges em va deixar en xoc» relata Stojevic. D’aquella commoció va néixer la pel·lícula La Chana, que ha sigut distingida fins ara amb els premis Gaudí i Feroz al millor documental, a més de recollir molts altres guardons en festivals de tot el món.

NASCUDA EN EL DOL

Antonia, Beatriz i Lucija es van reunir dimarts a la Biblioteca Fort Pienc per participar en la presentació de La Chana: Bailaora (Capitán Swing), un llibre nascut de les converses que les dues primeres van mantenir en paral·lel al rodatge del documental i que relata de forma cronològica la vida d’aquesta gitana rossa i menuda nascuda a la Maternitat de l’Hospital Clínic el 23 de desembre de 1946, molt poques hores després que la seva àvia paterna morís atropellada per un tren.

 

A l’Espanya de postguerra, Antoñeta va viure una infància de fam i privacions però plena de l’amor dels seus, que eren molts. «No he sigut mai més feliç que aquella nena pobra, amb els meus germans i germanes, els meus cosins i cosines... I és aquell amor el que jo avui trobo a faltar», diu a punt de plorar. Als 9 anys, la nena va quedar atrapada pel compàs de seguiriya sentint un programa de flamenc en una emissora de ràdio i, després de passar la nit en vetlla per retenir-lo en la memòria, l’endemà va aprendre a talonejar pel seu compte en una fàbrica de totxos. Tacatacatà tacatacatà.

Amb 14 anys va debutar a La Bota de Tossa de Mar. Als 18 actuava a Los Tarantos, on la seva manera de ballar va fascinar Salvador Dalí, que visitava regularment el local acompanyat pels seus ocelots. «Jo no sabia que ell fos tan famós», recorda la Chana, que sentia terror cada vegada que apareixia el pintor amb els felins. «Quan venia Dalí, aplaudia i feia ’¡uuuà uuuà!’, que semblava boig perdío. I jo el mirava i deia: ’¡Ves-te’n ja amb les panteres!’».

Però el terror real estava a casa, on Antonia vivia l’infern d’un matrimoni amb un guitarrista gitano que es quedava els seus diners i li propinava unes pallisses de mort gairebé diàriament. Encara avui a la bailaora li costa molt parlar d’aquell temps que va passar al costat d’un maltractador el nom del qual prefereix no mencionar. «He estat més de 30 anys callant. Jo preferia aguantar abans que a algú li passés res. Quan els paios es barallen, es donen cops de puny i ja està; però algunes baralles dels gitanos no són a cops de puny...».

A Los Tarantos la va descobrir Peter Sellers, que va passar a encapçalar un club d’admiradors famosos al qual es van sumar llegendes de la dansa com Maia Plissétskaia o Mikhaïl Baríxnikov; la Chana va triomfar al tablao Los Canasteros, temple madrileny del flamenc regentat per Manolo Caracol; va causar sensació amb la seva aparició en el programa Esta noche fiesta de TVE; va viatjar a Austràlia, a Xile, a l’Argentina... i quan ja tocava el cel artístic amb la punta dels dits, va veure com el seu marit sabotejava la seva carrera enfrontant-se a tots els promotors i deixant-la sense contractes.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

Va estar cinc anys allunyada dels escenaris. Oblidada per tothom. «Em vaig quedar a casa cuinant, per això ara cuino tan bé». El seu marit la va abandonar i es va muntar una nova vida a Santander amb el patrimoni guanyat per la bailaora, que va buscar refugi en el culte evangèlic. Encoratjada per una visió del seu amic Peret –«he somiat amb tu, Chana, i t’he vist ballant amb el vestit de cua»–, el 1985 va tornar als tablaos i va fer diverses voltes al món amb l’espectacle Cumbre Flamenca. Es va tornar a casar i es va retirar, ara voluntàriament. I d’aquest retir han vingut a treure-la ara Lucija i Beatriz.

Antonia no pot contenir les llàgrimes quan agraeix a Lucija, a Beatriz i «al senyor Jesucrist» haver pogut disfrutar d’aquest nou reconeixement. En tres setmanes marxa a Nova York per presentar la pel·lícula i per ballar. Ara balla asseguda en una cadira, talonejant sobre una taula de fusta, però la seva presència segueix impressionant igual que quan va irrompre en aquell fals tablao de Cinecittà. «En el ball hi ha una lluita entre l’ànima i el cos. I, és clar, l’ànima pot més, perquè no pesa i és més ràpida. Però el cos ho ha d’intentar i resistir». La Chana resisteix.