Wes Anderson enamora a Berlín amb el seu conte caní

Pot cridar l’atenció que Wes Anderson i la seva nova pel·lícula inaugurin avui la Berlinale només quatre anys després que el cineasta texà ja fos l’elegit per fer això mateix amb el seu llargmetratge immediatament anterior, 'El Gran Hotel Budapest' (2014). En tot cas, és del tot lògic. Per a un festival obrir amb una pel·lícula d’Anderson és una forma de posar-se el respectable a la butxaca d’entrada, i de fer-li afrontar el que està per venir amb la moral alta malgrat que el més probable és que cap altra de les pel·lícules que es presentin a competició estarà a l’altura. L’ideal seria que tots els festivals, sempre, s’inauguressin amb una pel·lícula de Wes Anderson.

'Isla de perros' representa la seva segona incursió en l’animació stop-motion i, és cert, potser no surt del tot ben parada de les inevitables comparacions amb la primera, 'Fantástico Sr. Fox' (2008); però si bé no assoleix les mateixes cotes d’emoció irresistible que aquella obra mestra, a canvi exhibeix una deliciosa exuberància argumental que resulta impossible descriure al detall en aquestes línies.

Diguem només que la pel·lícula està situada en un futur pròxim en una ciutat japonesa fictícia anomenada Megasaki, en la qual la febre ha devastat la població canina i ha desfermat una onada d’odi als gossos, desterrats per l’alcalde de la ciutat a una illa abocador. Allà, els pobres animals lluiten per mantenir-se vius enmig d’enormes muntanyes de brossa, barallant-se uns amb altres per restes de menjar infestat de cucs i cada vegada més febles i tristos i rabiosos. Un dia, un nen de 12 anys arriba al lloc en avió buscant-hi la seva estimada mascota Spot. I llavors comença l’aventura.

Dit d’una altra manera, Isla de perros és el més semblant a una pel·lícula política que Anderson ha fet mai. Al cap i a la fi, parla d’éssers expulsats de les seves llars i reclosos contra la seva voluntat en condicions de vida infames. Inclou líders feixistes i terrorisme d’Estat i neteja ètnica. Ara bé, en cap moment es posa en dubte que el final serà feliç i els gossos es rebel·laran contra els seus opressors i els corruptes rebran el que es mereixen. És un conte de fades.

INFLUÈNCIA DE KUROSAWA 

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Un conte, això sí, escrit en vertical. En una trobada amb la premsa, Anderson va reconèixer ahir la influència sobre la pel·lícula d’algunes de les incursions d’Akira Kurosawa en el cine negre, com El ángel ebrio (1948), El perro rabioso (1949) i El infierno del odio (1960); i al llarg del seu metratge, les al·lusions a la cultura nipona se succeeixen sense descans: hi ha escenes de combats de sumo, fragments de teatre kabuki i tutorials sobre com es prepara el sushi; la imatgeria relacionada amb la tecnologia i la ciència sembla treta directament de Godzilla (1954), Mothra (1961) i altres mostres de cine kaiju, i l’Isla Basura on transcorre bona part de la cinta presenta el tipus de paisatge postatòmic que un imagina al pensar en Hiroshima i Nagasaki.

UNIVERS PROPI 

En tot cas, en última instància Anderson és la figura més personal de la comèdia americana des dels temps de Preston Sturges, i per tant, el seu univers no s’assembla a l’univers de ningú més. A Isla de perros ens retrobem amb les seves obsessions temàtiques –la necessitat de crear una comunitat–, amb aquests personatges de melancolia exacerbada, amb les composicions al mil·límetre i els frondosos dissenys de producció i aquella forma tan particular de retratar el món que fa que fins i tot un trasplantament de ronyó sigui una cosa preciosa. Això, inevitablement, significa que Isla de perros amb prou feines sorprèn. Resulta ser idèntica, o gairebé, a la imatge que un es fa d’ella abans de veure-la. D’altra banda, ¿per què havíem de voler que fos diferent?