Pep Gimeno 'Botifarra'. "No soc especial, soc espacial"

Pep Gimeno Botifarra (Xàtiva, 1960) des de la seva adolescència que serveix al cant tradicional valencià amb la seva veu poderosa, que mou multituds. Aquests dies mostrarà dues facetes del seu art en dos concerts: avui, al Teatre Joventut, de l’Hospitalet de Llobregat, acompanyat pel pianista Pau Chàfer i cinc músics més, dins del festival de Barnasants, i dijous, dia 22, al CAT, en un mà a mà amb Miquel Gil programat per Tradicionàrius.

–Pau Chàfer és el fill de Vicent Chàfer, del grup folk Sarau, que el va acollir cap als anys 80.

–Sí, Vicent és el meu mestre. Ell feia els arranjaments dels cants de la gent gran que recollíem: de la tia Rosario, la tia Leonor, el tio Vicent el Moreno… A Pau el recordo sent una criatura quan venia a veure’ns. Fa uns quatre anys, Vicent em va trucar: «Al meu fill li agradaria fer alguna cosa amb tu». I com que és un gran pianista, va ser un plaer. Ell va suggerir el títol del disc: A un home que ve del poble, ningú fa abaixar la cara.

–Extret del clàssic Tio Canya

–¡Home! Representa la veu del meu poble. Al Tall ja no estan actius, però li vaig demanar al gran Vicent Torrent que participés en la gravació.

–¿D’on surten les altres cançons del disc?

–Tot és cant popular, com el Bolero de Guadassuar, la Petenera de Xàtiva, els cants de batre… I jo volia que hi hagués un record a un gran cantaor, Carlos Cano, que va treure la copla del mal pas. Vam interpretar les Habaneras de Cádiz, encara que en el meu castellà… Però més fa el que vol que el que pot.

–¿Com creu que encaixa aquest repertori i el seu cant amb el piano de Chàfer?

–És una cosa nova per a mi, que soc un cantaurico que ha anat donant balls tota la seva vida, i es veu ara amb un piano de cua espectacular. Pau és un crac i els seus arranjaments són molt xulos.

–A Tradicionàrius presentarà Nus

–Ni crec que ho fem, perquè és més per veure en directe que per escoltar en disc. El Miquel sap més que una rata d’església de les cançons populars i va explicant coses, i jo vaig de pallasset i riem. Toquem tots els pals valencians. El Miquel és per treure’s el barret. Quan vaig gravar el meu primer disc, Si em pose a cantar cançons (2006), em va dir: «Això té substància, agradarà». Jo crec que és una mica bruixot.

–¿Per què va trigar tant a gravar un disc pel seu compte?

–Perquè no m’ho havia cregut mai. El meu amic Emili Vera, guitarrista, sempre em deia: «Pepe, has de fer un disc», i jo me’n burlava. Si no hagués insistit tant, no l’hauria gravat. Jo soc així. No soc especial, soc espacial, que és diferent.

–Però sempre ha tingut feina com a cantaor professional.

–Jo no soc professional, fill meu. Soc manyà de tota la vida i vaig entrar a l’Ajuntament de Xàtiva. Ara, després del canvi, estic a l’arxiu municipal, en memòria històrica. I el que he fet sempre, gravar la gent gran, ara ho faig als matins i a sobre em paguen. ¡Molt fort! I estem digitalitzant les més de 200 cassets que tinc gravades. Perquè això és del poble i s’ha de quedar al poble.

–¡És l’Alan Lomax valencià!

–És això, però en petit. Ell quan va venir, als anys 50, va estar per tota la Península.

–No fa gaire vostè va ser notícia per un intent de veto d’un diputat del PP.

–Sí, a Torrevella. Va dir que jo adoctrinava els nens i que soc catala-

nista. Però, bé, és el mateix de sempre. Jo tinc la consciència ben tranquil·la.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

–I les coses han canviat.

–Una mica sí. Ja seria hora. A poc a poc. La ràdio pública valenciana ja està en marxa. Almenys es torna a sentir la nostra llengua, que és la cosa més important.