Vilarasau torna al Lliure com una dura dona de camp

Emma Vilarasau torna al Lliure de Montjuïc avui amb una obra de l’escriptora anglesa Nell Leyshon (Glastonbury, 1962), més coneguda a Espanya per novel·les com Color de llet i El show de Gary que per les seves obres de teatre. Si mireu el vent d’on ve (Comfort me with apples) és una obra estranya, un drama familiar intens i brutal, com la natura, sobrevolat per un profund dilema existencial i metafísic. «És un text intens, de gran bellesa i lirisme, ambientat en una granja en absoluta decadència», explica Fernando Bernués, director del muntatge.

Vilarasau encarna la Irene, una dona de camp de 70 anys, unida a la terra i marcada pels cicles de la natrura i els secrets de la seva família. L’acompanyen Len, el seu germà, un home simple i amb certes limitacions (Eduard Farelo), i els seus fills bessons Roy (Lluís Marquès) i Brenda (Laura López). El retorn de Linda (Clàudia Cos), que va marxar fa tres anys i torna a l’assabentar-se de la mort del pare de família, desencadenarà el drama.

Les supersticions, l’arrelament a la terra i la incomunicació marquen els personatges que, tot i viure sota el mateix sostre, estan aïllats. No hi ha empatia. «És com si cadascú visqués a la seva pròpia illa», diu el director, encantat amb la implicació de tot l’equip en l’intens treball de creació. També Leyshon, que va assistir a un assaig la setmana passada, va quedar impressionada amb el muntatge i, en especial, amb Vilarasau, explica Bernués: «Aquest tros d’actriu  és capaç de passar d’un pla quotidià i més aviat costumista a una dimensió gairebé èpica». 

IMPLICACIÓ DEL PÚBLIC / L’entorn natural hi juga un paper  important, com ressalta l’espaiosa escenografia de Max Glaenzel. «La naturalesa imposa les seves regles. I els personatges estan marcats per aquesta i pels seus cicles. La idea que tot té un principi i un final hi és molt present».

L’espectador ha de ser actiu i estar atent no només al que es diu, sinó també al que passa, segons el director, perquè «Leyshon escriu de manera austera». Els silencis sovint expliquen més que les paraules. «És l’espectador mateix qui ha de tancar el puzle que planteja l’obra a partir de les dades que li va proporcionant». Però no és un text tancat. Ofereix lectures múltiples. «És d’aquelles obres en què cadascú en pot sortir amb una visió diferent».

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

ENTRE ‘MACBETH’ I TXÉKHOV / El director destaca la gran ambivalència de la  Irene, tot un desafiament per a Vilarasau. «Per una banda, té una gran capacitat de seducció. Per l’altra, és fràgil i vulnerable. I té una determinació brutal que xoca amb la consciència del seu propi deteriorament i el del món que l’envolta». Es nega a comparar-lo amb altres rols, però en la seva capacitat per manipular, diu, hi ha alguna cosa de Lady Macbeth. L’obra també té un aire txekhovià. «El món que Leyshon planteja tan marcat per la naturalesa té alguna cosa d’El jardí dels cirerers».

L’autora va escriure la peça, el seu segon text teatral, el 2005 inspirant-se en els seus records d’adolescent en una àrea rural d’Anglaterra. La va sorprendre l’analfabetisme de la gent del camp tant com les dures condicions en què vivien. Si mireu el vent d’on ve va més enllà del conflicte familiar. «L’obra podria passar els anys 80 del segle passat o fa cinc anys. Hi ha una lectura política i social clara. Mostra com l’economia liberal fa molt difícil per als petits propietaris competir amb les grans empreses», comenta Bernués. I recorda que mentre preparava el muntatge va llegir un article sobre l’augment dels suïcidis en granges de França. «És una cosa que també passa en àrees rurals de Galícia», assenyala. «Hi ha tota una saviesa acumulada per la gent del camp que és denigrada en el món modern».