Anar al contingut

EL "POP D'ARA"

Kinder Malo i Pimp Flaco, més amor i menys pistoles

Els germans del trap, noms de referència de la nova música urbana feta a Espanya, actuen a Razzmatazz

Ignasi Fortuny

Kinder Malo i Pimp Flaco, més amor i menys pistoles

JORDI COTRINA

Per l’acudit que conté el seu nom artístic, els que senten parlar de Kinder Malo per primera vegada solen esbossar un somriure. El mateix pot passar amb Pimp Flaco, l’àlies del qual evoca la imatge d’un proxeneta esprimatxat, allunyat del xulo corpulent i musculat. La broma s’acaba aquí, perquè els dos germans catalans que estan al darrere d’aquests noms fa temps que van molt seriosament quan fan música. Acaben d’actuar a Madrid i avui tenen cita a Razzmatazz amb el públic de Barcelona, ciutat on no canten des que el juny passat van participar en el Sónar.

En poc més de tres anys, la seva vida ha fet un gir. Avui, junts i per separat, són uns dels màxims exponents del trap (un gènere sorgit del rap) i de la música urbana que es fa a Espanya. «Vaig deixar la feina perquè guanyava més diners amb la música que treballant», explica Pimp Flaco, de 23 anys. Kinder Malo (25 anys) va començar una mica abans: «Va ser per la crisi, per no tenir feina. Vaig veure gent que estava fent música i vaig pensar: ‘Jo també puc’».

Ho van fer en el moment just i amb l’eina adequada, Youtube. Al poc temps van veure que la cosa tirava. «Jo me’n vaig adonar en el primer concert que vam fer. Hi havia 300 persones cridant el meu nom i vaig flipar», recorda Kinder Malo.

Llavors no tenien ni idea del boom que esperava el trap. «Va ser molt fort. De cop tothom volia escoltar els quatre que érem... El rap estava molt fregit», rememora Pimp Flaco. «Hi ha una cosa generacional també», apunta el seu germà sobre aquest so que atrau els joves i fa rondinar els grans. «Crec que som la generació més criticada. Encara que a alguns els foti, s’ho han de menjar, perquè això és el que avui està sonant, és el pop d’ara», sentencia.

Tots dos tenen carreres separades, però també comparteixen alguns temes, estudi i el seu propi segell, Dora Black, i acumulen més de 100 milions de reproduccions a Youtube. Ells ho controlen tot. Així ho canten: «Estoy viviendo de esta mierda, me he montado una empresa, me he follado el panorama encima de la mesa». I així ho expliquen: «Aquest tipus d’indústria musical l’hem anat creant nosaltres juntament amb altres artistes». Per ara han dit que no a totes les propostes que els han arribat per gestionar la seva carrera.

Les seves cançons es distingeixen de les d’altres grups del gènere perquè tenen un punt melancòlic i sentimental i s’allunyen dels tòpics del gàngster, les armes i les drogues. «Parlem de nosaltres, de les experiències de la vida», coincideixen. «No estem en tantes pel·lícules, jo parlo del que visc. I com que jo no visc pistoles, ni quilos de cocaïna, ni milions d’euros…», afegeix Pimp Flaco. Acompanyen els seus temes amb una cosa indispensable en la nova música urbana: vídeos amb una estètica cuidada al detall. «La música ara no és ‘faig una cançó’ i punt. És roba, viatjar, fer el vídeo, tenir un Instagram on la gent et vegi…»

Malgrat aquesta exposició, diuen que no estan interessats en la fama. «La fama és una porqueria». Però sí que han aconseguit, amb altres artistes, fer caure a poc a poc els prejudicis sobre el trap. Com a exemple, Kinder Malo i Pimp Flaco han colat dues cançons a la pel·lícula Algo muy gordo, protagonitzada per Berto Romero. «Vam començar més bojos perquè érem més joves, però estem demostrant que valem, que som músics».