Edith Pearlman: cròniques de la dislocació

El sector editorial, en particular, i els lectors, en general, solem arquejar una cella amb certa prevenció cada vegada que emergeix com del no-res un escriptor que s’havia mantingut sepultat en el silenci. «¿Un altre conill del barret de copa?», es pregunta un. I, no obstant, superat l’escepticisme inicial, és cert que a vegades funciona una espècie de justícia poètica que col·loca el talent en el lloc merescut. Ja va succeir amb la nord-americana Lucia Berlin fa un parell d’anys i ara el fenomen es repeteix amb la seva compatriota Edith

Pearlman (Rhode Island, 1936), totes dues coetànies, totes dues dones i, significativament, totes dues cultivadores del relat curt. A Pearlman, que té un món més compassiu que el de Manual per a dones de fer feines, la vindicació li ha costat quatre dècades, diversos premis i almenys 250 contes editats en revistes i petites editorials.

    

Ja al pròleg, Ann Patchett es pregunta com és possible que l’autora hagi trigat tant a fer-se famosa quan els seus relats estan a l’altura de dos cims de la literatura, com John Updike i Alice Munro. I, en efecte, ressonen en Pearlman tant la prosa senzilla però elegant del primer, com la fondària, l’emoció continguda i la fidelitat al detall de la segona; totes dues són mestres a foradar la ceba de la domesticitat capa per capa. Com en el conte Valeries, en què una mainadera es resisteix a abandonar el soterrani on viu perquè «en invierno apreciaba el calor de un horno cercano, en verano el fresco de las habitaciones semisumergidas». ¿Per què, doncs, és tan llarg l’oblit? Potser perquè resulta molt difícil tocar la fama literària sense una novel·la al darrere.

FONT SUBTERRÀNIA

En els 34 relats que componen aquest recull exquisit que és Visión  binocular, hi apareixen lleugers canvis de to –molt refrescant el sentit de l’humor de Tía Teléfono: «La fiesta la daban los Plunket, terapeutas de familia: dos gorditos que iban igual de desaliñados, como para demostrar que el glamour no es un requisito imprescindible para el sexo salvaje»–, així com salts geogràfics d’uns personatges que habiten a Europa, a Israel, en un país no determinat de Centreamèrica o bé a Godolphin, un suburbi imaginari de Boston. No obstant, una font subterrània fa permeables totes les històries i les unifica, això és el sentiment de dislocació, de no estar on correspon, la picor dels que no acaben d’estar a gust en la seva pròpia pell. Dins d’aquests desplaçaments involuntaris –la infidelitat en un matrimoni, la nena que s’extravia dels seus pares, la doctora malalta de càncer–, ocupa un lloc primordial la diàspora jueva després de l’Holocaust. Estranyaments com el de Roland i Sonya Rosenberg, la parella que protagonitza tres contes, entre ells El abrigo: «Con la esperanza de adaptarse al Nuevo Mundo, muchos inmigrantes, hombres, compraban fedoras y trajes con hombreras de segunda mano. Tenían, sin saberlo, aspecto de gánsteres. Sus mujeres llevaban vestidos estampados y parecían asistentas».

    

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Com en la gran literatura, el que Pearlman explora és la dificultat de la comunicació, la inevitable distància fins i tot entre els éssers humans més pròxims; sempre hi ha una fractura. Així, en el conte que dona títol a la col·lecció, la nena que espia els seus veïns amb uns prismàtics descobrirà, després d’una tragèdia, que res és el que sembla.