Anar al contingut

una artista per redescobrir

Olga Sacharoff surt de l'oblit a Girona

Una exposició al Museu d'Art recupera la pintora avantguardista russa que va viure a Barcelona

Natàlia Farré

Olga Sacharoff surt de l'oblit a Girona

Joan Castro ICONNA

Va participar de les avantguardes parisenques de principis de segle. Va exposar en la majoria dels salons de la ciutat, els de tardor i els dels independents, i va rebre bones crítiques. També es va fer amb els millors: Picasso, Van Dongen, Chagall, Hugué, Soutine... I Modigliani. Amb l’italià va compartir amistat i complicitat artística. I a ell, diuen, deu certa influència: les cares allargades, els ulls de mirada buida i els caps decantats. O no. «Ningú ha provat que la influència no fos al revés», afirma Elina Norandi. És Olga Sacharoff (Tbilisi 1881-Barcelona 1967), artista russa que va transitar amb èxit per la modernitat i que la contemporaneïtat ha oblidat. Fins ara. 
  

 

Ara, el Museu d’Art de Girona recupera la seva figura amb una exposició que reuneix 80 obres seves, a més de documentació, i que té com a objectius «redescobrir la pintora» i evidenciar que no hi ha una «ruptura categòrica entre l’artista de París i la de Barcelona», on va residir des del final de la segona guerra mundial fins a la seva mort, explica Norandi, comissària de la mostra i gran experta en Sacharoff. «Hi ha una continuïtat sobretot en la temàtica i en l’enfocament, potser no tant en el resultat pictòric, però sí en la presència constant de la naturalesa i el món de la dona, i en l’ús de l’humor i de la ironia. Recursos que utilitza d’una manera molt personal per qüestionar i criticar de manera subtil però punyent la moral burgesa», afirma la comissària. Vaja, que la seva pintura aparentment amable i fins i tot amb un punt naïf és això: aparença. «Si alguna cosa no és, és naïf. Ja que tenia una sòlida formació artística», prossegueix Norandi. 
    

Hi ha diverses raons per entendre per què una pintora amb bona fortuna crítica, amb pes en les avantguardes i solidesa artística ha caigut en l’oblit. La seva condició de dona és una: «La història de l’art sempre l’han escrit els homes», apunta Carme Clusellas, directora del museu. El fet que moltes de les seves peces es conservin en col·leccions privades és una altra explicació. I no és menor la fidelitat que Sacharoff sempre va mantenir al seu estil: «La seva singularitat tant pictòrica com temàtica no va acabar d’encaixar amb els postulats dels anys 40, 50 i 60», segons l’opinió de Clusellas. Singularitat però no aïllament, perquè, quan es va instal·lar definitivament a Barcelona entre la primera i la segona guerra mundial, va combinar estades entre París i la capital catalana, va mantenir contacte permanent amb la intel·lectualitat de la ciutat. 

CASA AL PUTXET

Un contacte que ara que la seva figura s’ha recuperat, molts rememoren. «Però recorden més el personatge que l’obra. És aquella pintora russa una mica excèntrica que vivia en una casa al Putxet», explica la directora. En una torre del carrer de Manacor, concretament, en la qual exercia d’amfitriona i cuinera d’artistes, músics i poetes; i una torre amb un jardí en què gossos, gats i insectes tenien un tracte gairebé humà. El seu amor per la naturalesa, les plantes i els animals és una constant en la seva obra. En els seus quadros apareixen cavalls, peixos, ocells, gossos... «Però no de qualsevol forma, sinó amb molta simbologia i molta càrrega poètica fruit tant de la tradició russa com del moment: la dessacralització de la naturalesa amb l’aparició de la societat industrial», puntualitza Norandi. 
    

 De fet, en moltes teles són els animals els que interpel·len i miren directament l’espectador perquè són els únics innocents, els únics no atrapats per les convencions socials; mentre que els personatges, tots burgesos, mantenen la cara tapada per barrets o paraigües (Promenade) o tenen els ulls negres i inexpressius (Un casament). I en altres peces, els animals són els que donen la pauta del que s’expressa simbòlicament. A Autoretrat de la gàbia, un ocell està tancat mentre l’altre vola: la societat tanca la dona en una gàbia i aquesta només pot trobar la llibertat fora de la gàbia social. 
    

Les flors i el món femení, també el de la parella, van ser altres dels temes repetits per Sacharoff al llarg de tota la seva carrera. Però a les seves mans no van ser ni temes cursis ni decoratius. La parella és tractada amb sarcasme, no en va ella va ser una dona emancipada. I les flors són representades com a naturaleses mortes seguint la tradició del gènere però amb un afegit: són part del seu amor per la naturalesa i evoquen l’interior femení. Fins al punt que després els mateixos motius florals apareixen barrejats en altres escenes i en alguns autoretrats: no es representava amb la paleta de treball, sinó amb flors o animals, uns elements tan o més importants per a ella. 

OBRA INÈDITA

La mostra reuneix una trentena de peces gairebé inèdites, com Consuelo. Un quadro especial perquè està fet sobre taula, a l’estil de les icones russes que es fan sobre fusta. I també és especial perquè va tenir molt bona crítica a París quan el va presentar, el 1924, i des d’aleshores no s’havia tornat a veure. 

0 Comentaris
cargando