CRÒNICA

Holy Holy, en nom de Bowie

Tony Visconti i Woody Woodmansey, vells col·laboradors del desaparegut cantant britànic, el van evocar en un sentit recorregut pels seus clàssics a la sala Barts

Holy Holy, en nom de Bowie

FERRAN SENDRA

2
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Entre tots els homenatges a David Bowie que, després de morir el gener del 2016, han proliferat pel món, el de Holy Holy es distingeix per tenir un cert pedigrí: al capdavant s’hi situen dos vells col·laboradors del cantant, el bateria Woody Woodmansey i el productor Tony Visconti. Copartícips al seu dia d’algunes de les seves gravacions essencials, passegen un repertori idolatrat amb coneixement i alimenten el culte en concerts vitalistes com el que van oferir aquest divendres a Barts, dins del 49è Festival Internacional de Jazz de Barcelona.

Per ser justos, val a dir que Ho­­ly Holy no es va crear com a reacció més o menys oportunista a la mort de Bowie sinó que es va posar en marxa dos anys abans. El 2014 va publicar un disc en directe basat en la interpretació íntegra de l’àlbum The man who sold the world (1970), amb convidats com Marc Almond i Gary Kemp (Spandau Ballet). A Barcelona, el guió va canviar i es va centrar en el repàs a les 11 cançons d’una obra més popular, The rise and fall of Ziggy Stardust and the spiders from Mars (1972).

El messies glam

Visconti es mostra feliç recuperant la plaça de baixista que va arribar a tenir en els seminals Spiders from Mars (quan es deien The Hype) mentre que el rol més difícil, el de cantant, l’assumeix Glenn Gregory, del grup de synth-pop Heaven 17, que està dotat d’un registre vocal pròxim al del Bowie setanter. Amb ell al capdavant, Holy Holy va viatjar des del dramàtic crescendo de Five years fins al clímax de Rock’n’roll suicide recorrent amb fidelitat la peripècia del messies glam extraterrestre que es converteix en estrella del rock amb el fallit objectiu de salvar la humanitat.

Notícies relacionades

Les cançons es van aixecar amb la seva diversitat de patrons, les seves guitarres batalladores (una d’elles tocada per James Stevenson, excomponent del grup punk Generation X) i el seu suggerent melodrama. Aquí toca parlar de Jessica Lee Morgan, filla de Visconti, veu sentida de Lady Stardust i a càrrec del saxo que, sense floritures, en un segon terme, va afegir un plus d’urgència a peces com Suffragette city.

L’especialitat de Holy Holy és el període 1969-1973 de Bo­wie i, completat el disc, la festa va seguir amb un medley al voltant d’All the young dudes i més clàssics d’aquells anys de trànsit entre la fantasia pop, el hard rock teatral i el cabaret glam: Life on Mars, The superman, Time… I com a colofó, una incursió en una altra era, la berlinesa, amb Heroes, evocació última d’una figura que seguirà inspirant homenatges ad eternum passant per alt que va ser qui va ser perquè, entre altres coses, sempre va preferir la creació a la recreació.