Aspencat, l'últim segon

Fa alguns anys que l’ona expansiva d’Aspencat va desbordar les terres valencianes i va arribar a l’hipotèticament distant públic barceloní, que dissabte es va bolcar en la seva nit de comiat. Sí, el grup de Xaló (Marina Alta) va oferir a la sala Razzmatazz, dins del Curtcircuit, el seu últim concert abans de l’anunciada «parada indefinida». Nit per a la història, amb ira, amb èpica, amb col·laboradors inesperats i amb un rastre de melancolia en l’ambient.

La base rítmica amb ancestres jamaicans va ser el ciment que va unir una cançó amb l’altra, la vintena de peces sobre les quals els dos frontmen, Kiko Tur i Ivan Gosp, recorrien els seus rius de tinta realimentant-se amb el cant dels seus seguidors. Aspencat és, o ha sigut, una banda de textura sonora gruixuda i invasiva, amb capes de teclats, dos metalls i el contrapunt més orgànic representat pel llaüt i l’acordió d’Hèctor Peropadre. Un so compacte, dens, des del qual van caure manifestos com 'Música naix de la ràbia' o 'Mantindré el foc', tots dos inclosos en el seu últim disc, 'Tot és ara'.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Cançons que no responen a motllos de composició gaire diversos i que s’assenten en poderosos frasejos de xoc i en un diàleg amb el públic assumit com un ingredient més de la posada en escena. Un no parar de declaracions d’intencions que transmeten una posició en el món, a joc amb les consignes que van banyar la nit: «Venim de la màxima solidaritat i fraternitat», «contra l’Estat feixista», «la revolució serà feminista o no serà». Cites de Vicent Andrés Estellés i presències amigues com Àlex Seguí, cantant d’un altre grup ara en suspens, La Gossa Sorda, en un 'medley' a través de 'Nit d’esperança' i 'Futur nuvolat'.

A 'Trenca els miralls' va sortir Mai, veu femenina de La Revenge, clamant contra «els cànons de bellesa/ i les cadenes que et fan presa», i l’agitació rítmica només es va rebaixar a 'L’herència', amb els seus homenatges lírics a Ovidi Montllor, que el grup va compartir amb Feliu Ventura, «un amic de moltes batalles». D’aquí a 'Batega la ciutat' i a l’embranzida final, compartint l’èpica de 'Quan caminàvem amb vista als vells temps' i suplicant aprofitar tots junts 'L’últim segon', un instant ja empaquetat per sempre en la memòria compartida.