Cyrus sona a tot i a res

Des de fa uns anys, en el món de la música, els confins i les fronteres entre el mainstream, el comercial i l’independent i alternatiu són cada cop més difusos.

¿És independent un grup de guitarres que té llibertat creativa però un pressupost d’una major al darrere? ¿Pot ser trencador i atrevit un artista comercial? A totes aquestes preguntes complexes es va avançar el festival Primavera Sound ara ja fa uns quants anys. Avui ja ningú posaria el crit al cel per veure Miley Cyrus com a cap de cartell.

Precisament en el seu últim disc, Cyrus és qui posa en acte la dinàmica del mainstream quan fagocita les microtendències alternatives. I ho fa a la perfecció. És a dir: fallant estrepitosament. Something beautiful sona a moltíssimes coses, i a res alhora.

A l’escuderia del disc trobem col·laboracions de tot l’star-system alternatiu americà: no només la producció va a càrrec de Shawn Everett (Alabama Shakes, The Killers, The War on Drugs), sinó que en les seves pistes sonen arranjaments de components de Model/Actriz, Foxygen, Haim, Alvvays, Lemon Twigs… i fins i tot un sample de Marie Davidson. I tot i així, no té res d’únic. Ni forma, ni molt menys identitat.

Cyrus és aquí una FKA twigs passada pel filtre d’Spotify Pop Essentials: hi ha sensualitat electrònica però sense risc, minimalisme emocional però sense silenci, coreografies interiors però sense cos. Un RuPaul sense atreviment i sense humor a Every Girl You’ve Ever Loved; uns Chromatics de broma en les cinemàtiques Prelude o End Of The World.

Retallades

Més que un homenatge, Something Beautiful sembla, sense més ni més, un moodboard sonor. Un en què hi ha retallades de música disco i de club dels anys 80, de pop de guitarres, d’electrònica experimental. D’ABBA, de Grace Jones, de Grimes. I és clar que sona bé, i és clar que és potent: és Miley Cyrus, una artista de força abassegadora. Però els retalls estan enganxats amb cel·lo del barat: si t’hi acostes massa, cauen.

Intel·ligent

Notícies relacionades

Sophie White, terror i malaltia mental

Quan dir la teva veritat es converteix en càstig

Miley Cyrus continua sent una artista molt intel·ligent, amb una intuïció pop que resulta del tot envejable i una veu de milions. El disc, sens dubte, es deixa escoltar pel públic, i conté dues cançons precioses que sonen totalment pròpies: Golden Burning Love i Give Me Sun. Aquesta ressenya donaria una estrella a cada una. Però sens dubte no és el que promet. Ni de lluny.

No és un disc que resulti ni experimental en el seu conjunt ni tampoc revolucionari. Something Beautiful no és la metamorfosi de l’artista Cyrus: és el seu taulell de la xarxa social Pinterest. Elegant, agosarat, bonic. Sí, efectivament. Però també resulta pla. I sobretot, oblidable una vegada que s’escolta.