La Pegatina, el poder de la patxanga

En els últims dos anys i mig, La Pegatina ha donat la volta al món, des de Santiago de Xile fins a Sydney, a cavall del seu cinquè disc, 'Revulsiu', un llarg cicle que viu el seu clímax aquests dies a la sala Apolo. Tres concerts (l’últim, avui, amb les entrades esgotades) en què el grup originari de Montcada i Reixac tanca etapa alliberant tensions i celebrant un repertori i una actitud.

Perquè en un concert de La Pegatina són tan importants les cançons com la manera d’oferir-les al públic, encadenant-les sense pauses, saltant d’una tornada a una altra, combinant ritmes, posant a la batedora trossos d’èxits aliens ('Fiesta', de The Pogues, o 'Sweat' ('A la la la la long'), d’Inner Circle) i buscant la resposta instantània del públic, com si res pogués passar sense aquest diàleg amb la pista.

‘PATCHANKA POWER’

La Pegatina representa la idea horitzontal de la música, i la diversitat de palos i de motllos de composició, herència del 'patchanka power' de Mano Negra des d’un enquadrament llatí, i això explica per què el grup està molt per sobre de la immensa majoria de bandes neomestisses.

En el segon d’aquests concerts, el que van oferir dijous, la banda es va mostrar sobrada de recursos: disposa d’un repertori ampli amb el qual poder jugar a plaer i va capgirar, en gran part, el del seu disc 'Live 2016', gravat en el seu format de La Gran Pegatina. La seva trentena de cançons van ser un no parar: del 'corrid'o mexicà de 'La sorranchera' a la rumba de 'Lerei', de l’ska frenètic de 'La voisine', amb plecs rockers dignes de Los Fabulosos Cadillacs, a la incursió discotequera de 'Foxy & Billy', on l’acordionista, Roman Reinard, amb perruca afro, va usurpar durant uns minuts el lideratge escènic d’Adrià Salas.

‘HITS’ A PLE PULMÓ

Notícies relacionades

De l’angoixa a la calma

Ombra aquí, ombra allà

Esquitxant el repertori, 'hits' com 'Y se fue, Gat rumberu, Alosque'…, cridats per Apolo a tot pulmó. Amics de ruta com Kelly, del grup Koers, Che Sudaka i Amparo Sánchez, exAmparanoia (frenètic 'Que te den'). Breus moments per prendre alè a 'Amantes', amb Salas transformat en cantautor amb la guitarra a la mà, i una mirada al camí recorregut: el 2018 el grup complirà 15 anys, amb 1.000 concerts en 27 països a l’esquena, va informar el cantant.

 Avançant-se a la commemoració, una «cançó de carretera i manta», va afegir el vocalista: 'Muérdeme'. «Vamos a comernos el mundo», anuncia la tornada. A això s’han dedicat tot aquest temps i a això tornaran a partir de la primavera que ve, quan, si es compleixen els seus plans, publiquin el seu sisè disc, amb renovades amanides de ritmes. Fins llavors queda la imatge d’aquest Apolo per triplicat, ocupat per un públic entusiasta. Potser només és patxanga, però és clar que els agrada.