NOVETATS LITERÀRIES

Un truc de màgia a Auschwitz

Emanuel Bergmann reivindica l'humor jueu en la seva novel·la 'El truc', protagonitzada per un mag que sobreviu al nazisme

fcasals39959516 barcelona    05 09 2017      icult    emanuel bergman   ante170905155926

fcasals39959516 barcelona 05 09 2017 icult emanuel bergman ante170905155926

3
Es llegeix en minuts
Ernest Alós
Ernest Alós

Coordinador d'Opinió y Participació

Especialista en Escric, quan puc, sobre literatura fantàstica i de ciència ficció, ornitologia, llengua, fotografia o Barcelona

Ubicada/t a Barcelona

ver +

El Gran Zabbatini –en realitat Moshe Goldenhirsh–, un mag i vident jueu, fill d’un rabí de Praga, que es va fer passar per persa i va acabar pronosticant-li el futur a Hitler («¿Dos fronts, diu? Ehem, doncs sí»), viu en una residència d’avis de Califòrnia, on va a buscar-lo Max Cohn, un nen de quart curs, perquè arregli el matrimoni a punt de naufragar dels seus pares. Alguna cosa –un número de màgia a les rampes del camp de concentració d’Auschwitz– els uneix. Però fins al final no s’ha de revelar el truc. Fins a aquell moment, una història amable, amb sentit de l’humor i algun cameo grotesc, com el del mateix Führer.

Emanuel Bergmann és un guionista de cine alemany que confessa que ha «fracassat» a Hollywood, on viu. A 'El truc' / 'El truco' (La Campana /Anagrama) diu que es reflecteix tant la seva vocació cinematogràfica («la meva principal influència no són altres escriptors, sinó la vida i el patiment; són molt útils. I si parlem d’influència artística, és el cine. Escric en imatges») com el de l’humor jueu en una faceta específica, el Woody Allen dels anys 70, «amb un humor molt més verbal que el dels germans Marx, abans de convertir-se en cineasta meravellós i pervertit».

El guionista-escriptor no veu cap problema a l’hora de barrejar humor i tragèdia. «La majoria de les històries es beneficien si les expliques amb humor. L’humor és l’essència de la vida, riure és el que fem tots amb amics quan ens reunim, quan mengem i, no obstant, a la literatura no flueix prou, i jo reivindico el lloc de l’humor entre les arts serioses», sosté.

I ho diu amb la seguretat de qui va perdre gran part de la seva família a l’Holocaust, cosa que no va fer que deixessin de fer acudits de Himmler i Göring (sobre el panxut mariscal de l’aire, amb jocs de paraules aprofitant la similitud entre el seu cognom i la paraula alemanya usada per dir areng). «És un recurs de supervivència», opina. Això, sí, amb una condició. No riure’s de la víctima, sinó del criminal. Sí a El Gran Dictador de Chaplin, no a aquella pel·lícula sobre un pallasso en un camp de concentració que va rodar Jerry Lewis i que va decidir que mai veiés la llum (encara que Bergmann tingui una còpia del guió a casa).

Notícies relacionades

Bergmann diu que no té clar on és casa seva. «A Los Angeles sempre seré un immigrant estranger, encara que tractés d’escriure en anglès per guanyar-me l’audiència americana, i a Alemanya, un jueu, així que vaig decidir escriure amb un peu a cada món», diu. Per això la seva novel·la es mou en dos temps: Praga i Berlín durant la primera guerra mundial i el nazisme, i la Califòrnia de l’any 2007, quan va escriure el llibre. A la seva novel·la hi ha bastants alemanys que no són innocents: linxen, assenyalen i acusen el veí jueu, i corre per quedar-se amb les seves possessions. No l’estranya que un país que «se sent avergonyit del seu passat» tingui menys màniga ampla a l’hora d’abordar-ho de forma còmoda des de l’humor.

La novel·la de Bergmann, ara amb èxit de traduccions internacional, va ser escrita als Estats Units i rebutjada durant molts anys fins per un total d’una quarantena d’editors. Fins que la prestigiosa editorial suïssa Diogenes va apostar per ella, en versió alemanya, sempre que fes alguns canvis. Aquesta versió definitiva en alemany, amb un total de 60 pàgines noves, ha sigut la base de la resta de versions.