PJ Harvey, a l'abordatge

Tambors de guerra en el món de PJ Harvey, i crònica sociopolítica àcida i denúncia del rumb que agafa el món, en les obres que han marcat la seva reformulació artística de maduresa. Dos discos aïrats i solemnes, d’alt nivell creatiu, 'Let England shake' (2011) i 'The hope six demolition project' (2016), van aportar el gruix del repertori que la cantant britànica va desplegar ahir al vespre en un Poble Espanyol que va disfrutar del seu carisma escènic i dels elaborats matisos treballats per la seva superbanda de nou integrants.

Va ser una PJ Harvey que ha pres la mida d’aquest renovat repertori, ja molt rodat al llarg de l’últim any, i que es va mostrar més expressiva i dinàmica que en aquella actuació, gairebé de primícia mundial, en el Primavera Sound del 2016. Unes 3.000 persones, segons l’organització, van assistir a un concert que va ser el primer que Harvey oferia a Barcelona fora del circuit de festivals en 20 anys, des de la presentació d'’Is this desire?' a Zeleste, el 1997. Convocatòria de 3.000 persones segons l’organització.

El primer tram del concert va ser amb una inusual llum de dia, ja que va començar molt aviat, a les 20.45 (amb 15 minuts de retard). En aquell moment, l’armada de PJ es va obrir pas al ritme marcial d’una de les cançons de l’últim disc, 'Chain of keys'. A l’escenari, John Parish, picant un enorme bombo, Mick Harvey ('ex-bad seed') al violí i la protagonista, amarrada al saxo. I dues altres peces d’estrena sacsejant el ritual de benvinguda: 'The ministry of defence', amb salves tremendistes i metalls dissonants, i 'The community of hope', amb una PJ més lleugera, musicalment més pròxima a aquell 'Stories from the city, stories from the sea' (i a Patti Smith). Escenificant el text i aixecant els braços, brindant esperança entre el paisatge de zombis i de mort que embolcalla el carrer Benning, de Washington, al qual es refereix la lletra.

Mirada al món 

Aquelles cançons recents que parlen de gentrificació, guerra i política internacional, inspirades en viatges a la capital nord-americana, Kosovo i l’Afganistan, es van anar creuant després amb el temari, molt compatible, de 'Let England shake', entre cites crítiques al passat de l’imperi britànic. Aquesta PJ Harvey entrada en la quarantena mira menys cap als seus fantasmes interiors i més cap a les ferides col·lectives, i d’aquí venen peces com 'All and everyone' i 'The glorious land', tocada aquesta per trompetes d’assalt.

El disc més esquerp i garage de PJ Harvey, 'Uh huh her' (2004), es va fer un lloc amb 'Shame', i el que sense embuts podríem considerar com el més estrany, 'White chalk' (2007), dominat per fantasmals cançons al piano, es va manifestar per triplicat: un 'The devil' amb més aparell instrumental i, seguides, 'Dear darkness' i la mateixa 'White chalk'. Però les textures que dominen en aquesta gira, i que s’aparten de la gramàtica quotidiana del rock, són els metalls i les percussions, que van tornar amb tota la seva presència a 'The wheel' i en el crescendo amb base de blues rural de 'The ministry of social affairs'. Temari tenebrós, angost, en un Poble Espanyol, ara sí, sumit en la foscor.

Ramalada punk

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

I fent saltar pels aires el recinte, un viatge al rescat de '50ft queenie', tremenda versió amb la Harvey més punk, ara més sàvia (si és possible) que el 1993 i amb més capacitat de canalitzar el seu costat salvatge. Més repesques rebudes amb cridòria per l’afició: 'Down by the water', tots tremolant amb el pols dramàtic de Mick Harvey al violí, i 'To bring you my love', rocosa, reduïda en bona part al diàleg amb la guitarra de John Parish.

Presentats els músics, i deixant anar un parell de vegades «gràcies» –fins aquí va arribar el seu cabal narratiu amb l’audiència–, Polly Jean Harvey va coronar la nit apuntant als llibres d’història dels Estats Units amb 'Near the memorials to Vietnam and Lincoln' i als del Regne Unit amb 'The last living rose', evocant l’última rosa d’una civilització en decadència. Però de les ruïnes sempre en poden sortir grans obres d’art.