òpera

La diva Netrebko i el rei Muti triomfen amb una 'Aida' sense exotisme

L'artista iraniana Shirin Neshat firma una posada en escena amb una mirada des d'Orient al Festival de Salzburg

zentauroepp39540874 russian soprano singer anna netrebko performs during the reh170808174804

zentauroepp39540874 russian soprano singer anna netrebko performs during the reh170808174804 / BARBARA GINDL

2
Es llegeix en minuts
Rosa Massagué
Rosa Massagué

Periodista

ver +

És clar que Anna Netrebko és una diva. Com les estrelles de l’esport o la passarel·la, també dissenya. De moment, una tassa de porcellana. I també es podia donar per fet que la seva estrena com a Aida al Festival de Salzburg diumenge passat seria un èxit rotund, com així va ser. Tot i això, li va sortir un competidor de molt pes a l’hora de rebre els aplaudiments, el director Riccardo Muti.

La veu de la soprano russa s'ha anat eixamplant i enfosquint al llarg dels anys i avui té les condicions idònies per cantar els grans papers verdians

Una 'Aida', per fi, sense palmeres, piràmides, animals més o menys exòtics i soldats desfilant inacabablement. En aquesta producció no hi ha la parafernàlia orientalitzant amb què es vesteix l’òpera de Giuseppe Verdi que narra un amor prohibit enmig d’unes guerres entre egipcis i etíops d’un passat, més que llunyà, indeterminat.

L’artista visual iraniana Shirin Neshat firma la posada en escena estilitzada i estetitzant, i ho fa amb la seva mirada oriental, que té poc d’arqueologia o història. És una mirada real i actual. Com la princesa etíop Aida, esclava a la cort del faraó, Neshat és una exiliada obligada a viure lluny del seu país, i això confereix a la protagonista una profunda qualitat humana infreqüent. La seva aproximació és fresca, com una mirada verge, per ser una obra procedent d’una cultura molt diferent de la seva.

Ocupa l’escenari una enorme caixa blanca que s’obre pel mig, damunt una plataforma giratòria. El color és escàs i uniforme. Els egipcis recorden amb el seu vestuari un imperi otomà una mica occidental, mentre que els personatges religiosos, amb barbes llargues i idèntiques, són una suma de les característiques físiques i els símbols dels oficiants de les tres religions del Llibre.

Notícies relacionades

A primera vista, es podia pensar que una posada en escena tan poc variada i de moviment escàs afectaria negativament el resultat, però aquí apareixen les veus, la de Netrebko en primer lloc, i la batuta de Muti per desmentir qualsevol idea preconcebuda. La soprano russa ha arribat a Aida en el moment idoni de la seva carrera. La seva veu s’ha eixamplat i enfosquit i avui és una soprano lírica amb les condicions idònies per cantar els grans papers verdians com el de l’esclava etíop. Netrebko és segurament l’Aida del nostre temps. L’acompanyaven bé el tenor Francesco Meli (com a Radamés), Ekaterina Sementxuk (Amneris), Roberto Tagliavini (El Rei), Dimitri Belosselski (Ramfis) i Luca Salsi (Amonasro).    

Però la verdadera parella artística d’aquesta Aida va ser Muti, sens dubte el director que coneix Verdi més bé, i en aquesta ocasió tenia al davant la Filharmònica de Viena. Entre Neshat i el director napolità hi va haver un entesa total. Muti va fer una lectura molt allunyada de tot exotisme, treballant a fons els aspectes més humans. Ho va fer amb gran nitidesa, i això li va valer una enorme i molt sorollosa salva d’aplaudiments, tant com la que premiava Netrebko.

Temes:

Òpera Música