ENTREVISTA

Michael Connelly: "He donat una segona vida a Harry Bosch"

L'escriptor nord-americà publica 'La habitación en llamas', nova entrega de la sèrie del seu cèlebre detectiu

ealos39296514 barcelona  14 07 17  michael connelly en el hotel majestic d170714175706

ealos39296514 barcelona 14 07 17 michael connelly en el hotel majestic d170714175706 / CHRISTIAN MORALES

5
Es llegeix en minuts
Ernest Alós
Ernest Alós

Coordinador d'Opinió y Participació

Especialista en Escric, quan puc, sobre literatura fantàstica i de ciència ficció, ornitologia, llengua, fotografia o Barcelona

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Michael Connelly va treure una petita càmera de fotos quan va pujar al faristol per rebre el premi Pepe Carvalho al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, fa vuit anys. Volia una prova per ensenyar als seus amics, perquè deia que no es creurien en quin lloc l’havien homenatjat. Li devia agradar la ciutat perquè, a més de venir a recollir un altre premi, l’RBA, hi ha tornat quatre vegades més, l’última aquesta setmana, com a turista. Va tenir el detall d’avisar el seu editor perquè pogués organitzar algunes entrevistes matineres al seu hotel, just abans de visitar la Sagrada Família i el Museu Picasso, i parlar així del seu últim llibre publicat a Espanya, 'La habitación en llamas' (Alianza de Novelas), el que fa 17 dels 21 que ja ha publicat als EUA amb el detectiu del cos de policia de Los Angeles Harry Bosch com a protagonista (el número 18, 'Del otro lado', va ser publicat a Espanya abans del que tocava).

–¿Què li sembla la ciutat?

–Perdonin per allò de les fotos... Va ser una tarda meravellosa i després hi he tornat tres vegades més. És una ciutat gran per dir que la conec amb quatre visites, però m’agrada l’ambient, passejar, el menjar...

–A La habitación en llamas, té un paper important una policia hispana, Lucía Soto. En el seu últim llibre publicat als EUA, The late show, hi surt una policia surfista, Renée Ballard. ¿A què es deu aquest protagonisme creixent de les policies als seus llibres?

–Crec que es deu al fet que conec bastant bé una agent de la policia de Los Angeles que m’inspira amb les històries que m’explica. Crec que gràcies a ella estic donant més aquesta visió femenina. A La habitación en llamas, el paper de Lucía Soto s’explica perquè Harry Bosch està arribant al final de la seva carrera i em semblava interessant que fes de mentor d’una policia més jove, promocionada de manera precipitada perquè s’ha convertit en una heroïna.

–A més, és llatina (investiga la mort d’un mariachi que va col·laborar en la campanya del primer alcalde llatí després de quedar paralític en un tiroteig).

–El meu treball és reflectir tota la societat de Los Angeles i això inclou la comunitat llatina. Feia anys que escrivia sobre un home blanc i vaig pensar que era bo introduir aquesta important cultura. L’incendi en què van morir diversos nens i que ha marcat Soto està basat en un de real de fa 20 anys, que va afectar la comunitat llatina i que vaig recordar de quan era periodista, l’incendi de Burlington. Curiosament, s’ha tancat el cercle, perquè fa tres mesos va ser resolt en la vida real per la policia de qui li parlava.

–¿La solució del cas té alguna semblança amb la del llibre?

–Una mica. Va ser una banda. El propietari de l’edifici li havia dit que no volia que trafiqués amb drogues.

–Aquí, Bosch treballa en crims sense resoldre perquè la criminalitat ha baixat i el departament s’ho pot permetre. ¿Ha baixat en la vida real?

–Estava baixant quan vaig escriure el llibre, després ha remuntat una mica, però hi ha la meitat d’assassinats que als 90 i principis dels 2000. Oscil·len en funció de la prosperitat i les crisis, però en aquells anys hi va influir l’epidèmia de crac i les guerres de bandes que hi traficaven.

    

–La primera escena té un cadàver obert a la taula de la forense. ¿S’ha sentit obligat en els últims anys a incloure més elements de CSI?

–La part forense no és gaire important per a mi, però hi ha d’estar present. Intento buscar un equilibri, o utilitzar-la per situar o definir el personatge, com en aquesta novel·la.   

–¿Com gestiona que Bosch es fa vell? En pròximes novel·les deixa la policia i es fa investigador privat.

–Per mi era un problema que per la seva edat l’hagués de jubilar, perquè va néixer el 1950. Fa dos anys creia que el personatge estava acabat, però li he donat una segona vida. Amb la crisi econòmica hi ha petits departaments de policia que han acceptat la col·laboració com a voluntaris de policies sense importar si són vells o no. En el següent llibre, Bosch serà policia voluntari a San Fernando, localitat amb molta delinqüència que l’acull amb els braços oberts per la seva experiència.

–En cert sentit, Bosch sempre ha sigut un policia voluntari.

–És un home amb una missió, no és policia pels diners. Vull que treballi fins al seu últim dia. Ara té 67 anys i treballa a homicidis.

–La sèrie Bosch tindrà una quarta temporada. ¿Què li sembla?

–M’agrada molt el treball que han fet. Hi estic molt implicat, treballo cada  dia amb els guionistes.

–¿S’imaginava així Harry Bosch?

–No, perquè l’actor, Titus Welliver, és més jove. Però és bo, sap reflectir bé i de forma creativa les turbulències internes del personatge.

–En l’última novel·la de Don Winslow, davant del moviment 'Les vides negres importen', que denuncia la brutalitat policial contra els negres, en sorgeix un altre, 'Les vides blaves importen', per recordar els policies assassinats.

–Entre els agents de policia hi ha la idea que no es tenen en compte les dificultats que comporta el seu treball, i que se’ls culpa a tots per uns quants que disparen quan no ho haurien de fer. Les dues parts tenen queixes justificades.

–Vostè ha escrit sobre els disturbis de Los Angeles de 1992 arran de la pallissa a Rodney King. ¿Ara la resposta és políticament més organitzada?

–Sí, però l’arrel d’aquests problemes és la mateixa, és decebedor que 25 anys després dels disturbis encara hi hagi segments de la societat que se sentin maltractats per la policia.

Notícies relacionades

–Quan veiem escenes filmades en què es dispara amb tanta facilitat sobre un vianant o un conductor detingut per una infracció de trànsit, ¿són prejudicis racials o seria diferent sense tantes armes al carrer?

–Tenim un problema amb l’accés tan fàcil a les armes al meu país. I un problema econòmic: a partir del 2008, la policia va patir grans retallades, els qui van quedar només responien a trucades d’emergència i van deixar de fer el treball de policia comunitària. Han acabat aïllats i aprensius, veient delinqüents a tot arreu, disparant en situacions que creuen que són perilloses però que al revisar el vídeo te n’adones claríssimament que no ho són. Però no vull que sembli que sempre defenso la policia.