D'un llibre inclassificable

Un dels tòpics de la crítica literària consisteix a qualificar un llibre d’inclassificable. Però gairebé mai és veritat. Gairebé tots els llibres són classificables en gèneres i subgèneres, però també en els graus d’adaptació a les convencions, en propòsits i en el cabal de saviesa, emoció, felicitat (o disgust) que transporta. Ara tinc al davant un llibre que es treu de sobre qualsevol encasellament com si fos una camisa de força: 'Poema' (Acantilado), de Rafael Argullol, que fa anys que explora una zona de l’escriptura escarpada i plena de turbulències. És una regió on l’assaig i el relat i la poesia s’emmascaren entre si i es barregen amb l’aforisme, la filosofia, el llibre de viatges o la confessió, on tots aquests metalls semblen haver-se fos per donar un aliatge literari molt estrany i valuós. En ella l’escrit no només travessa i empelta formats diferents, sinó també tons, veus, visions que componen una espècie de polifonia successiva.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Per tot plegat se suposarà que aquest 'Poema' no és un poema, malgrat que ha de llegir-se amb la unitat íntima que té qualsevol poema: la del subjecte que converteix la seva experiència, la del carrer, la de la biblioteca i la del pensament, en llenguatge. L’experiment ha consistit a imposar-se la disciplina d’escriure gairebé cada dia, durant tres anys, un breu text que oscil·la entre l’apunt, el poema, la reflexió, la minicrònica, l’evocació, la instantània paisatgística i fins i tot la pregària, una disciplina que no podia ser rellevada per la malaltia ni el viatge, contra vent i marea.

Així, dia a dia assistim a la destil·lació de la vivència, interpretada a diverses llums, les de la pintura o el mite, les del cine o la literatura. Cada jornada espremuda en poques i condensades paraules. Per això la lectura també ha de ser lenta, compassada al ritme impassible del temps. Com diu un dels textos, «Todo,/ circular y absoluto,/ sencillo como una rueda de piedra,/ está en el poema». Hi ha l’acció de gràcies per la bellesa sempre inesperada i el lament pel dolor injuriós, hi ha la clarividència del que es coneix i es tolera i la por que a tots aclapara i l’esperança com una promesa que es renova gairebé cada matí.