Els mons de Moisès Villèlia

Conegut per les seves escultures de bambú i també com el Calder català, Moisès Villèlia (Barcelona, 1928-1994) va ser molt més que tot això. Va ser literat, dissenyador industrial, escenògraf, pintor i, per descomptat, escultor. Escultor de figures fixes i també mòbils –com el nord-americà Alexander Calder–, tot i que el català, fins i tot admirant Calder («Reconeixia que tothom té un origen», afirma el seu fill Nahum), se sentia més pròxim a Àngel Ferrant perquè eren amics i perquè a tots dos els agradava «experimentar amb els materials». I és que encara que el bambú és el seu segell, Villèlia va esculpir amb moltes més coses: fusta, filferro, escuradents, fibrociment... i tot residu que queia a les seves mans, com les varetes d’acer inoxidable rebutjades per la indústria. 

Englobar totes aquestes facetes en una mostra és, pel cap baix, difícil, així que l’exposició que comissaria el seu fill a l’Espai Volart de la Fundació Vila Casas (fins a l’11 de juny) només presenta tres d’aquests mons: el del bambú, el de les talles de fusta i el dels filferros. En total, un conjunt de 30 peces, o artefactes, que omplen poèticament tres de les sales de la fundació, una d’elles acabada d’estrenar.

Va ser «el primer artista del món que va donar un llenguatge escultòric al bambú, explica Nahum, que puntualitza: «A la Xina i el Japó sempre s’havia treballat, però el tallaven com si tallessin marfil. Ell va més lluny, compenetra el llenguatge del material: estructura, nusos, flexibilitat... amb la seva concepció escultòrica». El bambú va ser sempre present en la seva obra, d’aquí ve l’encasellament, i a l’Espai Volart hi llueixen bambús fixos i mòbils (ballen en funció de les turbulències que proporcionen els canvis d’aire fred i calent), grans i petits: «El gran format és més líric, el format petit recorda més la talla», reflexiona el comissari.

Talles i teranyines

Notícies relacionades

El triomf del ‘total black’

Sense veu ni paraules

I talles són les escultures que reuneix el segon apartat de l’exhibició, algunes realitzades amb la tècnica clàssica del barroc: «Seguia els mateixos passos que els clàssics però al final, en lloc de posar-hi pa d’or pintava amb pigments i vernissos». El resultat són unes peces molt més contundents que les seves teranyines, que és com el creador anomenava poèticament les seves peces fetes amb filferros.

Aquestes peces ocupen la tercera sala, la més lleugera. «Les primeres les feia amb fil de cosir i laca d’ungles», explica el seu fill. Després va canviar i va fer servir materials més soferts, com el cordill i la pintura a l’oli. I sempre amb filferro, que és el que els dona cos. N’hi ha de mòbils i de fixes, com les de bambú. No en va, Villèlia sempre va experimentar amb els materials (ceba, carbassa, cactus...), però mai va deixar de fer escultures, amb moviment o sense.