La insurrecció recorre el MNAC

De desordres socials, d’agitació política, d’insubmissió, de revoltes i revolucions. Dels esdeveniments polítics i de les emocions socials que comporten els moviments de masses. És a dir Setmana Tràgica, guerra civil espanyola, repressió antibudista vietnamita, emancipació feminista, desapareguts argentins, primavera àrab o reivindicacions laborals de la mineria boliviana. Tot són Insurreccions i d’això parla, com el seu títol indica, l’exposició que desplega al Museu Nacional d’Art de Catalunya 300 peces contemporànies i històriques d’artistes d’ahir i d’avui amb l’objectiu de mostrar com l’art s’ha encarregat tradicionalment d’explicar aquestes insurreccions. Des dels Desastres de la guerra de Goya fins als vídeos de Maria Kourkouta sobre la crisi dels refugiats a Europa.

L’exposició arriba del Jeau de Paume de París, i es fonamenta en el treball del filòsof i comissari de la mostra George Didi-Huberman. Pel camí ha perdut el nom: Soulèvements. La traducció literal de l’original, alçament, ha aconsellat el canvi de títol per les connotacions franquistes que el vocable evoca per aquí. I peces. Un buit amb l’objectiu d’incloure’n d’altres de la col·lecció del Palau Nacional, obres que fan més local la mostra, però que a la vegada la universalitzen. Com per exemple les mans aixecades de Juli González Pellicer, una peça del MNAC i un gest commovedor i transcendent que tant val per a la guerra civil com per a Soweto o per a un conflicte racial als Estats Units.

La pregunta és obligada: ¿Com definir l’essència d’una insurrecció? La resposta, filosòfica: «Sòcrates, que era un home valent que havia sigut soldat de l’Exèrcit atenès, va mantenir un diàleg amb altres soldats sobre l’essència del valor, i al final va arribar a la conclusió que no es pot definir l’essència del valor». Així que val més visitar la mostra per entendre-ho.

La primera sala és una sorpresa: art i poesia. La primera peça, també. Un estudi de Marià Fortuny per a la seva Platja de Portici. «No hi ha res polític en ell, llavors ¿per què és aquí? Per la seva manera de captar el moviment. Un fet essencial per entendre l’exposició, un alçament pot anar del més petit al més gran, d’un gra de sorra a 100.000 persones. No importa l’escala, sinó el moviment», explica Didi-Huberman.

CADA CONFLICTE, EL SEU LEMA  / El gest ocupa la segona part d’Insurreccions: una boca oberta, Cap de la Montserrat cridant, també de Juli González; uns braços que llancen pedres, els retrats de les Manifestacions anticatòliques a Londonderry de 1969, de Gilles Caron; o els gitanos ballant en una de les fotografies de Colita. «El cant és fonamental per a la insurrecció», afirma el comissari. La paraula segueix el gest: «Totes les insurreccions necessiten un lema, encara que sigui un simple no», afirma. I per a octavilles i cartells, els de la guerra civil espanyola.

Notícies relacionades

El Primavera Sound, llest per alçar el teló amb 311 concerts i 22 escenaris

Relleu generacional en el grup d’oci Costa Este

Els conflictes i el després de les insurreccions: el record, el desig i la seva transmissió centren la part final de la mostra, amb imatges tan icòniques com les de Manel Armengol de la manifestació Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia de 1976 o la no menys famosa de Malcolm Browne amb la immolació a l’estil bonze del monjo budista Thich Quang Duc, a Saigon el 1963. 

Falten coses, sí. Com referències al moviment 15-M. Però és que no es tracta d’una exposició documental –«L’objectiu no és fer una enciclopèdia de la insurrecció»–, sinó visual. «Hem pensat en la lògica de l’estètica i en la lògica de la poètica», sosté Didi-Huberman. Una exposició que simplement es pot veure. O llegir. Hi ha tanta lletra com peces d’art.