Els darreres de Yoko Ono i més art apoderat, a la Fundació Miró

Un Joan Miró de 80 anys cremant els seus llenços amb bufador i gasolina o Gustav Metzger pintant amb àcid les seves teles i, per tant, destruint-les al mateix temps. Són exemples de la potestat i «el control que els artistes prenen sobre el que creen». La Fundació Miró acull fins al 21 de maig 'Autogestió', un recorregut per aquest apoderament a través d’unes 60 obres de creadors com Yoko Ono, Esther Ferrer, Joan Hernández Pijuan, Michelangelo Pistoletto, Hank Peeters, François Curlet i Sílvia Gubern.

    

Instal·lacions, pintures, escultures, dibuixos, fotos, vídeos i un còmic de Carla Fernández sobre Metzger, precursor de l’autogestió, conformen una exposició, comissariada per l’artista Antonio Ortega, que reflecteix diverses pràctiques 'do it yourself' des dels anys 60, amb moviments com Fluxus, fins avui.

  

 Difícil li resulta al visitant apartar la mirada d’un hipnòtic vídeo realitzat per Yoko Ono, que per atzar ha quedat estratègicament situat entre l’arquitectura de les sales de la Miró. S’hi succeeixen els plans curts de diversos darreres caminant. «Ella hi posa els límits, amb l’enfocament evita veure com és el model». L’artista tampoc posa límits a la seva altra aportació, 'Pintura per veure el cel', situada davant d’un finestral, al mig de l’escala. Sorprenen també les cartel·les a llapis a la paret que acompanyen les peces, obra de Mariona Moncunill, amb explicacions alternatives a les del comissari.

  

 

  Introdueixen el concepte de l’autogestió els projectes espacials de Ferrer i la instal·lació de Cesare Pietroiusti, executada per les joves artistes Celeste Marí i Blanca Utrillas, per explorar els límits de l’art: sobre una plataforma descansen dispars objectes domèstics –una llàntia d’Aladí, uns mitjons usats, una bombeta, una ampolla de cervesa, un dòlar...– que han recol·lectat porta a porta entre veïns del Poble-sec demanant-los alguna cosa que no considerarien mai art.

  

 Els artistes d’avui, apunta Ortega, han arribat a l’autogestió de «forma natural, el 60% treballen així». Amb la crisi econòmica i la de la institució artística, les noves tecnologies i la internet del segle XXI els permeten difondre directament la seva obra; tothom pot fer art i les fronteres entre el que és professional i 'amateur' es difuminen. Hi ha l’exemple de Robert Ryman, durant anys guarda del MoMA, que va pensar que ell també podia fer-ho i es va convertir en un d’aquells artistes les peces dels quals custodiava. Portar una obra seva era molt costós, així que Marí i Utrillas van improvisar una miniperformance.

        

El comissari assenyala artistes consagrats que, com Miró amb la seva 'Tela cremada', «encara que vivien una situació de confort, van prendre decisions sobtades i van decidir fer canvis», reivindicant el dret a la transgressió. Hi encaixen Hernández Pijuan i Pistoletto, que cedeix una rèplica de 'The minus objects. Estructura per parlar dret' (1965), el títol de la qual convida explícitament a recolzar-s’hi sense deixar possibilitat a la interpretació, controlant així l’ús que es fa de la seva obra.

      

 Es destaca també la idea d’«inclusivitat». «Si després de Duchamp qualsevol cosa pot ser art i després de Beuys qualsevol pot ser artista –recorda el comissari–, aquí hi ha artistes que renuncien a posicions excloents», posen barreres a l’accés a la seva producció i governen ells mateixos com aquesta arriba al públic. Com Adam Nankervis, que aporta un conjunt d’objectes de diversos artistes de la col·lecció del desaparegut i eclèctic Museum MAN, exemple d’autogestió.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

    

Tanquen la mostra, patrocinada per la Fundació Banc Sabadell, reproduccions a l’oli de Pere Llobera que il·lustren el catàleg, i instal·lacions de Franz West i Elizabeth Wright.