Una simfonia de l'Holocaust

Les notes de Beethoven, Mozart, Bach, Mahler... ressonen en cada pàgina de 'Los prisioneros del paraíso' (Galaxia Gutenberg) interpretades per malaguanyats compositors, músics, escriptors i artistes que no van sobreviure a Auschwitz. Noms com Hans Krasa, Pavel Haas i Viktor Ullmann van arribar als crematoris després de passar pel camp nazi de Terezín, escenari de la novel·la que ha orquestrat, substituint la batuta per la ploma, el músic Xavier Güell (Barcelo-na, 1956). 

   

 L’autor de 'La música de la memoria' vol «rescatar els noms d’aquells autèntics herois que van afrontar la mort amb una dignitat excepcional» i van formar part dels 140.536 jueus que van passar per Terezín (només 18.971 adults i 150 nens van sobreviure). Un camp que el nazisme va convertir en «una gran farsa per enganyar la comunitat internacional sobre el que realment feien als jueus davant els atroços rumors que corrien el 1943». 

 

   «Entre els presos hi havia gran part de la intel·liguèntsia jueva de l’època i els nazis van aprofitar aquell potencial humà per vendre una imatge idíl·lica del camp i enganyar la Creu Roja Internacional durant la visita del 23 de juny de 1944», explica Güell. Van obligar els presoners –n’hi havia 50.000 on només hi cabien 5.000– a aparentar una vida envejable per a un pres i a muntar espectacles i concerts. I els jueus es van prestar a aquell «pacte mefistofèlic amb el diable per seguir sobrevivint» perquè, mentre duraven els assajos i representacions, les deportacions a Auschwitz (uns 1.000 presos a la setmana) es van interrompre. «Significava guanyar temps, cada dia era una victòria, igual que Xahrazad explicava una història cada nit, mantenien l’interès dels nazis per aquella propaganda».

  

 Així, Hans Krasa va adaptar la seva òpera infantil 'Brundibár', que els nens de Terezín van representar fins a 55 egades; Kurt Gerron va ser obligat a dirigir la pel·lícula propagandística 'Hitler regala una ciudad a los judíos'; Viktor Ullmann va compondre l’òpera 'El emperador de la Atlántida', l’estrena de la qual va ser avortada, cosa que es podia esperar perquè era una sàtira de Hitler. «Era una faula sobre la impossibilitat de morir. Deia que encara que temem la mort, si visquéssim eternament, coneixeríem de veritat l’infern, com els presos, que encara que eren vius sabien que estaven morts». 

    

Güell converteix en personatges Adolf Eichmann, responsable de la solució final, i el sàdic doctor Mengele. «Ell va ser l’exemple de la passió sense compassió. No tenia humanitat. L’ésser humà és l’únic ésser que pot ser sibarita del dolor, el patiment i la crueltat».  

    

«L’home és l’únic artista de la crueltat, l’únic ésser que treu plaer del patiment aliè –continua–. Ho veiem al llarg de la història. Això ni va començar amb els nazis ni va acabar amb ells. Avui ho veiem. Vivim en un món de crueltat extraordinària, d’egoisme que t’impedeix escoltar l’altre, d’excés de violència que et fa insensible, on el soroll terrible del teu voltant t’impedeix escoltar la teva melodia interior, que et permet harmonitzar amb la de l’univers, entendre que en formes part amb tot ésser viu. I veus com l’ésser humà s’equivoca una vegada i una altra: ¿com és possible votar algú com Trump, votar el brexit i no veure una Europa fraterna, votar una xenòfoba absoluta com Marine Le Pen?»

Notícies relacionades

Quan les càmeres van entrar a Buchenwald

El segon Holocaust

    

Güell reflexiona també sobre «com l’art t’ajuda en situacions límit», destaca la importància de «l’esperança, que no s’acaba mai fins que s’acaba l’amor» i acaba amb un missatge: «Mai és tard per tornar a començar, com diu la simfonia número 2 de Mahler».