El segon Holocaust

Gita, una noia jueva de 16 anys torna a casa, en un poblet txec dels Sudets, Puklice, tot just recuperada després de sobreviure a Auschwitz, on la seva família ha sigut assassinada. Però ara a casa seva hi viuen desconeguts que s'han apropiat dels seus béns, la tracten amb extrema i incomprensible violència i l'acusen de col·laborar amb els nazis. «Hi va haver centenars de milers de jueus que van rebre una acollida terrorífica. Sabem el que va passar durant l'Holocaust però desconeixem què va passar després, el que jo en dic el segon Holocaust. Els que van tornar dels camps de concentració van sortir d'un infern per entrar en un altre, perquè pel sol fet de parlar un idioma que no fos el txec, com l'alemany, se'ls va considerar enemics», denuncia l'escriptora, traductora i dramaturga txeca Radka Denemarková (1968), que posa al damunt de la taula un episodi vergonyós del seu país a la novel·la El dinero de Hitler (Galaxia Gutenberg).

«Els txecs, a qui apunto la meva crítica, no vivien una situació tan límit després de la guerra i podien haver ajudat les víctimes jueves que van sobreviure, però no ho van fer i en comptes d'això es van quedar les seves propietats i se'n van desfer. Em terroritza que la naturalesa humana sigui tan banal i que no hagi après d'aquella desgràcia -reflexiona l'autora amb una veu dolça que contrasta amb el seu discurs dur-. Si Kafka no hagués mort hauria anat als camps i si n'hagués tornat l'haurien titllat de traïdor per no escriure en txec. És reflex de la hipocresia regnant al meu país».

La novel·la salta del passat al present, entre Praga i el poble de Puklice, escenari real d'un episodi similar al del llibre, i al qual la protagonista torna 60 anys després de sortir miraculosament d'allà amb vida. El relat reuneix l'essència de tots els casos històrics sobre els quals Denemarková es va documentar i els transporta a l'actualitat. «El règim comunista en va donar la culpa al nazisme, després la democràcia en va culpar els comunistes. Ningú n'era culpable. Va ser una injustícia absoluta que no s'ha reivindicat mai. Ningú en parla, ningú en vol saber res -assenyala amb vehemència-. Jo intento posar el dit a la llaga i trencar aquests tabús perquè la gent s'adoni que no hi ha una culpa col·lectiva, com han dit els polítics, que s'excusaven dient que 'eren altres temps'. Això és una mentida repetida al llarg del temps i en realitat els culpables són individus concrets que han quedat impunes».

ATACS VERBALS / Per a Denemarková, «el problema continua avui». «Encara sobreviuen tots els prejudicis que van fer possible els grans errors del segle XX i que es transmeten de generació en generació. La gent actua com un ramat en comptes d'actuar com a individus que pensen per si mateixos».

Notícies relacionades

Teoria i sàtira de l’amistat

L’alquímia entre Proust i la seva jove majordoma

Encara que ha rebut suport i la novel·la ha sigut premiada a la República Txeca i Alemanya, l'autora se sent «molt sola» al seu país, on ha patit violents atacs verbals fins i tot d'un historiador, que l'ha acusat d'escriure contra el seu poble. «És la mateixa mentalitat que explica l'actitud a l'Est davant dels refugiats sirians. No els accepten i se'n renten les mans», opina.

La novel·la també reflecteix com «estem subjectes a etiquetes que determinen si som amics o enemics de la societat» i com moltes víctimes, encara que «l'oblit era impossible», no en van parlar i van emigrar per intentar començar de zero. A través de la seva protagonista, «una heroïna de tragèdia grega que s'enfronta al cor, que són els habitants del poble», Denemarková retrata una dona «en pau amb ella mateixa, amb una gran integritat moral i una força increïble», que el que busca és justícia, no que li retornin els seus béns. «Ella no se'n va voler anar ni oblidar i sí lluitar contra l'oblit col·lectiu».