Ara Malikian, la redempció en un violí

Amb Ara Malikian no hi ha aspectes seriosos que adverteixin d’una gran concentració. Rere el violí, amagat entre els seus selvàtics rínxols i la seva frondosa barba, brilla un somriure que revela que el que li agrada és fer música per divertir-se. Sobre l’escenari, salta, dansa i eleva en l’aire l’instrument que li va permetre fugir de la guerra del seu Líban natal amb només 15 anys. Des d’aleshores, el virtuós músic d’arrels armènies ha voltat pels cinc continents per demostrar que «la música té la capacitat d’unir pobles». Avui i dijous, traslladarà l’eclèctic repertori de La increíble gira del violín al Palau de la Música. Combinant Johann Sebastian Bach amb Led Zeppelin i composicions pròpies, l’artista narra una sorprenent història de redempció a través de la música. I ho fa amb el mateix violí que un segle enrere va salvar el seu avi del genocidi perpetrat per Turquia.

Malikian va créixer entre bombes, però no es va adonar de la barbàrie que va acompanyar la seva infància fins que es va fer gran. «Són records que encara evito, però quan veig la situació dels refugiats sirians em vénen al cap», afirma. Es va criar en el si d’una família emigrada d’Armènia, amb un pare que li va inculcar des de petit la passió per la música clàssica. Reconeix que va començar assajant a contracor, mentre l’única cosa en què podia pensar era sortir a jugar amb els amics. Als 12 anys es va enfrontar per primera vegada al públic i tres anys més tard va rebre una beca per estudiar a Hannover (Alemanya).

    De sobte, estava sol en un país desconegut i, un altre cop, el violí li va permetre trobar el seu lloc. «Perquè tots els pobles ens entenguem, necessitem la cultura», comenta Malikian, que considera que no hi ha millor antídot per «combatre l’odi i fomentar el respecte».   

UN VIOLÍ QUE NO NECESSITA FICCIÓ

A l’arribar al prestigiós conservatori, l’artista va pensar a «inventar-se històries per semblar més glamurós». De tota manera, a poc a poc es va anar adonant que no hi havia ficció capaç de superar les vivències del violí. Malikian tenia a les seves mans l’herència més valuosa: la raó per la qual el seu avi va aconseguir escapar d’Armènia després d’enrolar-se en una orquestra.

La resta de la seva família no va tenir la mateixa sort: van morir en un genocidi que, com recorda, encara no ha sigut condemnat per l’Estat turc. Una realitat que, des de fa anys, el músic lluita per canviar. «No volem avivar l’odi entre els dos pobles, al contrari, pretenem que es reconegui un dolorós fet històric per poder girar full», argumenta. Ara ja fa 16 anys que va traslladar la seva residència a Madrid. Però, malgrat que la guerra li quedi relativament lluny, confessa que davant la crisi dels refugiats sent «que no ha millorat gens i fins i tot que la situació és pitjor que fa 20 o 30 anys».

De Mozart a Radiohead

Notícies relacionades

Consum investiga possibles irregularitats en la venda d’entrades per als concerts de Bad Bunny a Espanya

Eduardo Mendoza, pícar de novel·la i «proveïdor de felicitat», premi Princesa d’Astúries de les lletres 2025

Pel que fa al seu curiós repertori, matisa que, encara que se sent atret per un ventall enorme d’estils, la seva intenció no ha sigut mai fer fusió. «Simplement m’agrada tocar Mozart o Chopin, i després música de les meves arrels i d’artistes com Paco de Lucía i Radiohead», comenta. I dóna per complert el seu objectiu quan en els seus recitals «un aficionat al rock escolta alguna cosa de Vivaldi i diu: ‘¡Mola!’». O a la inversa.

La gira que arriba al Palau inclou composicions pròpies recollides en el seu últim disc i que reflecteixen a la perfecció una carrera marcada pel mestissatge. I, com no podia ser d’una altra manera, totes interpretades amb un violí que pot presumir d’haver salvat vides.