Art i cine, des de Lumière fins avui

El 1886 Claude Monet pinta el moviment de les onades en l’oli 'Les roques de Belle-Île' a la Costa Salvatge francesa. Deu anys després, els germans Lumière rodaven 'Roques de la Verge' a Biarritz. La imatge impressionista i la de la cinta semblen idèntiques, però és fruit de la casualitat, pura coincidència. Els dos cineastes a penes tenien afinitats amb l’avantguarda de l’època, però per la seva formació artística, les seves imatges a la gran pantalla coincideixen amb l’impressionisme. «Es deu a la realitat compartida pels artistes que acaben reflectint les coses de manera similar, tant que sembla que s’hagin espiat», comenta Dominique Païni, exdirector de la Cinémathèque Française i comissari de l’exposició 'Art i Cinema. 120 anys d’intercanvis', que fins al 26 de març exhibeix  CaixaForum.

La mostra, amb 349 peces –entre elles, 56 films i 10 videoinstal·lacions, 203 pintures, fotografies i dibuixos, 52 cartells i objectes com ara vestits i llibres d’artista–, a més de mostrar per primera vegada en un museu el «deute del cinema amb la resta d’arts plàstiques» assenyala recíprocament la «inspiració que el cinema ha significat per a aquestes», apunta.

La llista d’artistes i cineastes que dialoguen en aquest tràveling des del 1800 fins avui en dia és impressionant: Chagall, Dalí, Du-champ, Max Ernst, Yves Klein, Fernand Léger, Roy Lichtenstein, Monet, Picabia, Picasso, Ródtxenko i Andy Warhol, entre els primers, i Buñuel, Chaplin, Cocteau, Eisenstein, Godard, Hitchcock, Fritz Lang, David Lynch i els Lumière, entre els segons.

Partint dels fons de la Cinémathèque, que va dirigir del 1991 al 2000, el comissari va pensar a «respondre a la pregunta ¿a què s’assembla aquest objecte, en què ens fa pensar?». I va buscar peces que dialoguessin entre elles en la col·lecció de La Caixa i en museus com el Thyssen, el Reina Sofia, el Pompidou i la Fundació Gala-Dalí. És una exposició d’«analogies i semblances», constata, posant exemples com el reconeixible color blau de Yves Klein, que fascina a Sense títol (Monocrom blau) (1956), al costat del cartell de 'Quatre nits d’un somiado'r (1971), de Robert Bresson, en el mateix to, que coincideix amb el de la cara pintada de Jean-Paul Belmondo a 'Pierrot el boig' (1965), de Godard.

Païni assumeix que les seves eleccions han sigut «poètiques i subjectives», basades en el seu gust personal. Per això exalta els Lumière, amb altres exemples de la seva obra com 'Arribada d’un tren a l’estació de La Ciotat' (1895). «Inventen el somni, la ficció, el documental, són pintors, directors de cine, saben on col·locar la càmera i enquadrar, són l’inici del món modern, és cinema». I per això evita Méliès: «És antic, acadèmic, deixava la càmera immòbil, amb un fons negre, no és cinema».

  

Abans dels Lumière van ser els diorames d’inicis del segle XIX, que només amb il·luminació alternaven dia i nit, «la primera vegada que el temps entra a les imatges», on l’ésser humà intenta reproduir el seu mecanisme de locomoció. Un segle després, Charlot fascinava Fernand Léger, que el 1924 va utilitzar la cara de Chaplin en els títols de crèdit del film 'Ballet mecànic'.

Potser va influir en Picasso, quan va crear algunes peces del vestuari del ballet de Jean Cocteau 'Desfilada' (1917) i el va convertir en decorat cubista, apunta el comissari assenyalant la peça, de fusta pintada. A la vegada, el mateix Chaplin semblava experimentar amb el cubisme en els engranatges de les màquines a 'Temps moderns' (1936).

Païni recomana no aturar-se en els textos que acompanyen les obres, sinó simplement observar. «Saber veure i saber mirar per entendre millor el món». Així s’aprecien els lligams per exemple entre l’autoretrat de l’actriu Asta Nielsen (1920), que amb els ulls tancats i la seva expressió semblen els dels fotogrames d’'El gabinet del doctor Caligar'i, de Robert Wiene (1919), i amb la cara evoca la de mirada clara del cartell de 'La capsa de Pandora' (1929), de Bottlik.

Notícies relacionades

Barcelona es vesteix de Thyssen

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Als anys 20, Buñuel i Dalí van rodar 'Un gos andalús', amb el tall de l’ull que encara avui segueix incomodant, igual que les imatges eròtiques del de Figueres en una carta a Buñuel amb idees per a 'L’edat d’or' (1930). Amb elles, una foto anònima del 1937 de Dalí dibuixant Harpo Marx tocant l’arpa, i un crani d’animal pintat per aquest en un oli de 1928. Més diàleg: entre els ulls de 'Recuerda' (1945) de Hitchcock i els del decorat que li va fer Dalí.

    El colofó el posa un artista contemporani, Tadzio, amb una instal·lació amb un nivi sarcòfag. A l’interior, DVDs amb les seves 80 pel·lícules favorites, amb els noms que es poden  llegir al frontal; a sobre, una diapositiva fa il·legibles les imatges, simbolitzant el record difús que ens queda de cada film. És un homenatge del cine a la pintura i alhora el funeral d’una cosa predestinada a desaparèixer ja que «anuncia l’oblit en què cauran tantes obres mestres»