Oasis, la història d'un ascens supersònic

La història dels germans Liam i Noel Gallagher i el salt a la fama d’Oasis és tan densa en drama, anècdotes i intensitats que costa entendre com no ha arribat abans un documental de l’ambició de 'Supersonic'. Sigui com sigui, el 2016 sembla un bon moment, per la perspectiva guanyada i perquè aquest any es compleixen dues dècades del, potser, punt més àlgid en la trajectòria de l’emblema britpop: aquell parell de concerts a Knebworth, el 10 i l’11 d’agost del 1996, davant de 125.000 persones per actuació. Fins a dos milions i mig de persones van intentar aconseguir entrada per a les dues nits; podien haver sigut 20 'sold outs'.

El director Mat Whitecross, antic fillol de Michael Winterbottom, sempre va tenir clar que la història de 'Supersonic' s’havia d’acabar aquí. Res d’avorrida decadència, gravacions fetes de mala gana i desintegració inexorable. «Per mi, aquests dos anys entre la formació del grup i els concerts de Knebworth contenen tot el més interessant». Whitecross ha preferit concentrar-se en aquest marge de temps en lloc d’abraçar també els 13 anys següents i, tot i així, li ha quedat un film de més de dues hores.

Gairebé sense farciment, per altra banda: Supersonic posarà el llistó molt alt a la resta del programa del festival In-Edit quan es projecti divendres. La pel·lícula arriba aquest dia a les sales comercials, on estarà en cartell, en principi, només una setmana.

MÉS ENLLÀ DE LA MÚSICA

La història d’Oasis no és només per a nostàlgics del britpop. Serà revelació i motiu d’esgarrifances gairebé constants també per a simples admiradors de les històries amb ressonàncies bíbliques (Caïm i Abel, per descomptat) i girs i alts i baixos emocionals a dojo. És la història/llegenda d’uns xavals de classe obrera de Manchester que, en un temps gairebé rècord, es van convertir en un dels grups més grans i un salvavides per a la joventut necessitada de llum al final del túnel. «Aquest és el secret de l’èxit d’Oasis», opina Whitecross. «Van significar molt per a molta gent, i per a mi. Tenia a veure amb el sentiment que desprenien les seves cançons. Era música que et deia que, d’acord, les coses podien estar malament ara, però que hi havia una cosa brillant i nova a l’horitzó».

¿Com es porta això de fer una pel·lícula del teu grup favorit? «Quan m’ho van demanar, em va semblar increïble», afirma el director del film, produït per l’equip d’Amy. «Mai vaig pensar que acabés fent res amb ells. I el primer que sents, és clar, és por, perquè has sentit totes aquelles històries sobre el seu temperament. Sobretot de Liam. Em deien que segons el peu amb què s’havia llevat, o del moment del dia, podia ser una persona o una altra radicalment diferent. Però em vaig trobar algú amb ganes de posar ordre a les peces de la seva vida».

Com que els germans Gallagher no es parlen, Whitecross es va veure obligat a gravar les veus de Liam i Noel per separat, però no ho troba un desavantatge: «Hi va haver un moment en què va semblar que hi havia l’esperança d’ajuntar-los. De seguida es van barallar en pla  bèstia i no va poder ser. Però ha resultat millor per a la cinta. Fixi’s en les seves entrevistes junts, són molt divertides però també molt superficials. Per separat, en canvi, són generosos, s’obren».

HONESTEDAT BRUTAL

Notícies relacionades

La volta al món de l'In-Edit

El festival d'estiu de la Costa Brava que tindrà com a escenaris l'Escala i les ruïnes d'Empúries

La pel·lícula és d’una franquesa sorprenent, no sols en l’aspecte de l’alcohol i les drogues, sinó també en el purament emocional. Aprenem sobre un cru passat familiar (Noel assegura que el seu pare li va ficar el talent «a hòsties») i es deixen entreveure fils d’apreci mutu entre germans. «Si una cosa em va sorprendre, va ser veure que càlidament podien parlar l’un de l’altre», diu Whitecross, que va mostrar la pel·lícula dues vegades als nois «per cortesia» i sols va rebre «notes cinematogràfiques». Expliqui’s. «Tant els feia el que un digués de l’altre a la pel·lícula, bo o dolent. Però Noel em va dir que era massa llarga, ¡i el pitjor és que tenia raó! Va venir i em va dir, molt seriós: ‘Cap documental sobre un grup pot ser més llarg que el seu disc de grans èxits’. Després d’això vaig tallar 20 minuts, és clar, tot i que per a mi els grans èxits d’Oasis duren més de dues hores». Potser no li falta raó, si tenim en compte que entre les seves cares B podia haver-hi clàssics, cas d’'Acquiesce'.

El pròxim documental de Whitecross serà sobre Coldplay, el líder dels quals Chris Martin, sembla que tracta d’oficiar com a pacificador entre els Gallagher. Entre els signes d’afecte mutu i el petit revival d’Oasis que pot generar 'Supersonic', una reunió no sembla una utopia. Encara que Liam es va encarregar d’aigualir l’esperança a l’agost amb un tuit: «Acabo de veure el tràiler de la pel·lícula d’Oasis. He de dir que en surto superben parat, superautèntic, no com altra gent. Us veig a l’estrena. Un petó, LG».

Just seen the trailer for oasis film i must say I do come across mighty fine super real unlike some people see you at the premiere LG x

— Liam Gallagher (@liamgallagher) 22 de agosto de 2016