Roald Dahl i la fàbrica d'imaginar històries

Ho va dir George Orwell: contemplar els adults des de baix, com ho fan els nens, no suposa reconèixer-los aquella autoritat que donem per descomptada. En realitat, els petits veuen els seus adults estranys, grotescos i, en algun cas, monstruosos, i aquesta és una idea que va intuir i va saber plasmar molt bé el que potser és el creador d’històries infantils més profund del segle XX. Roald Dahl (1916- 1990) es va situar sempre a l’altura dels nens, sense condescendències cursis, moralina de cap mena, assumint fins i tot que l’aprenentatge de la vida que comporta la infància està sembrat de crueltat, encara que el to en què ho va explicar sigui lleuger i juganer, aparentment inofensiu.  

Quan es compleixen, avui, 100 anys del naixement de l’autor, no hi ha més que constatar a les llibreries la seva bona salut literària, gràcies a un important grapat de novetats i reedicions. És clar que els nens l’adoren, però en el món ordenat dels adults –aquell que sosté que els contes han de ser alliçonadors– no han deixat de sonar les alarmes davant  el vessant més transgressor de l’autor. No és estrany tractant-se d’algú capaç d’inventar una història tan divertida i inquietant com La meravellosa medicina d’en Jordi, en què el nen protagonista inventa una poció que acaba fent desaparèixer la seva rondinaire àvia mentre la família arriba a la conclusió que sense la bona senyora es viu molt millor. 

INFÀNCIA INFELIÇ / La resta de les seves ficcions infantils més conegudes transiten per aquest tipus de terreny gens complaent: Charlie i la fàbrica de xocolata (amb nens insuportables que reben la seva merescuda lliçó), Matilda (aquells odiosos pares que la  millor acció que fan és abandonar una filla a qui menyspreen), James i el préssec gegant (amb unes ties que el torturen psicològicament i acaben morint esclafades), Les bruixes (que li va valer certa fama de misogin), El gran amic gegant (recentment adaptada per Steven Spielberg amb el títol El meu amic el gegant, en què el rapte d’una nena és mostrat com una cosa positiva).

En el fons el que fa Dahl és modernitzar els vells contes de fades, crueltat implícita inclosa, i aquí hi ha aquestes proves a què s’enfronten els herois, reflex simbòlic de les dificultats de la vida. Hi ha indicis en la vida de Dahl, fill de noruecs emigrats a Gal·les, que serveixen als biògrafs per comprendre el seu subsòl psicològic. Una de les seves germanes va morir quan ell tenia 3 anys i poc més tard va morir el seu pare. Per això la seva mare, que havia de criar sis fills, va prendre una decisió dickensiana al matricular-lo en un estricte internat, on va arribar a rebre pallisses i va ser terriblement infeliç. És fàcil reconèixer-lo en el terrorífic col·legi de Matilda. Al seu llibre de memòries, Boy, relata que un dels pocs records agradables d’aquella època era la proximitat de la fàbrica de xocolates Cadbury, que solia enviar els seus productes als nois perquè opinessin.

No va pensar en l’escriptura fins que va tenir un accident que per poc li costa la vida a Líbia com a pilot de la RAF durant la segona guerra mundial. La història d’aquell succés va acabar convertint-se en el seu primer relat, Pan comido, que va publicar a The Saturday Evening Post, ja acabada la guerra, mentre treballava com a diplomàtic (i molt possiblement membre del Servei d’Intel·ligència britànic a instàncies del seu bon amic Ian Fleming) a Washington. 

Estava lluny llavors de pensar en la literatura infantil i en aquests relats adults, no mal rebuts pel públic però desdenyats llavors per la crítica, va poder donar via lliure a un humor negre i maliciós, en ocasions sàdic (s’ha de reconèixer), que es va convertir en el seu segell distintiu.

HITCHCOCK, TARANTINO, ALMODÓVAR / Avui dues d’aquestes històries són particularment recordades gràcies a Alfred Hitchcock. El mag del suspens va incloure en les seves sèries televisives Cordero asado, sobre una contundent cuixa de xai, i Hombre del sur, en  què un home accepta que li tallin el dit petit si no és capaç d’encendre 10 vegades el seu infal·lible encenedor. Més tard, Pedro Almodóvar va recollir la idea de la primera a ¿Qué he hecho yo para merecer esto?, i Quentin Tarantino, la de la segona a Four rooms.

Es va casar dues vegades. El seu primer matrimoni, amb l’actriu Patricia Neal, va ser molt llarg i profitós (la parella va tenir cinc fills), però va estar carregat de desgràcies: un dels seus fills va patir hidrocefàlia, una de les seves filles va morir d’una encefalitis de resultes d’un xarampió i la mateixa Neal va patir una embòlia que la va paralitzar durant l’últim dels seus embarassos. La lluita de Dahl contra l’adversitat va ser molt activa fins al punt d’involucrar-se en la creació d’una vàlvula que alleuja la hidrocefàlia i que segueix portant el nom de vàlvula de Wade-Dahl-Till. 

Notícies relacionades

Una epopeia de soroll atonal a l'hora del vermut: així s'inaugura el Primavera Sound a 6 quilòmetres del Fòrum

Nou ex consellers de Cultura, contra el trasllat de les pintures de Sixena: «Seria una pèrdua irreparable»

PELEGRINATGE A BUCKINGHAMSHIRE / La parella no ho va superar i Dahl va posar proa a la seva Anglaterra natal per instal·lar-se amb la seva segona esposa a la seva residència de Buckingham­shire, a prop d’Oxford, a la casa avui convertida en Museu Roald Dahl i on aquest setembre, juntament amb el seu Gal·les natal, es concentren els actes oficials del seu centenari a la Gran Bretanya. El sant grial del pelegrinatge dels lectors de Dahl és la petita caseta al jardí adjacent a la casa, on l’escriptor va instal·lar-hi el seu despatx. En una atrotinada butaca on recolzava un no menys llardós tauler va ser on l’autor va escriure bona  part de les seves històries infantils.

Asseguren que no era gaire simpàtic, que en els seus últims anys –encara que en els seus escrits no es detectés– se li va agrir el caràcter i es va tornar un misantrop irredempt. Va acabar acostumant-se a la idea que per damunt de tot era un escriptor infantil, prou bo perquè els adults puguin llegir-lo comprenent coses que potser els nens no arriben a entendre. També va ser fidel al seu passat i va establir que el 10% dels seus ingressos anés a parar a organitzacions benèfiques relacionades amb la infància en situació de risc. El Roald Dhal Charitable Trust és avui una de les organitzacions d’aquest tipus més potents del Regne Unit.