La finestra de l'oncle Tomás

L’altra nit vam estar prenent la fresca a la porta del davant, la dels meus oncles, i abans allà hi vivien els pares de l’oncle Tomás i de l’oncle Domingo, que són els mateixos, però ara s’han mort i s’hi han quedat ells, i no ho entenc gaire bé però em sembla que la casa era dels pares i no de la tieta Antonia, i que ara és de tots els germans, i que la tieta Antonia és l’única que els ha cuidat i no li han deixat la casa, i ara no saben si els fran fora o no. Una altra cosa que tampoc he entès és que l’oncle Tomás sempre està sol però ara diuen que té uns fills, i que no els veu, i com han de ser els seus fills i no els veu. Mai ningú diu res dels seus fills, ni res de l’oncle Tomás, excepte que se’n va a dormir molt aviat, i que has d’estar en silenci quan t’acostes a la seva finestra, perquè com que fa calor la deixa oberta i es pot despertar, com les gallines quan ja se’n va el sol. La meva àvia pregunta pels fills de l’oncle Tomás com si res, com si tots ho sabessin, i la tieta Antonia diu que res, que encara no parlen amb ell, i que la culpa és de la mare, perquè tot i que sempre està sol els fills els ha tingut amb algú, és clar, però ¿i on són?, i no ho sé, diuen que se’n va anar a un altre país, i que va estar treballant, i que se’n va anar perquè el van fer fora, i que al tornar ja el van repudiar i se’n va anar a viure amb els pares, i el germà, i amb la tieta Antonia, que és la seva cunyada. La meva àvia diu que els fills mai han sabut que l’oncle Tomás els donava diners, però com pot ser que no ho sàpiguen, i al final han vist que jo estava escoltant i han parlat en veu baixa, i m’han dit que no faci soroll per dissimular, que l’oncle Tomás està dormint, el pobre, i m’ha fet pena, però la veritat és que no estava fent cap soroll.

El que no sé ara és si l’oncle José també té fills, i si els fills tenen una mare que suposo que sí, i si tots ells no parlen amb l’oncle José, perquè l’oncle Tomás sempre està sol, com ell, i també treballa al camp, i se’n van a dormir aviat i es desperten quan surt el sol, i són gairebé la mateixa persona però viuen cadascun en una casa, una al davant de l’altra, i s’assemblen molt en tot el que fan, i potser, no ho sé, l’oncle José també té família però no l’he vist mai. L’únic en el que es diferencien és que a la tarda l’oncle José es vesteix bé, es pentina una mica i se’n va a la plaça, està una estona amb altres senyors, i després se’n torna a l’hora de sopar, i l’oncle Tomás no va mai a la plaça, es queda a la butaca, perquè també té una butaca per a ell, i la tieta Antonia li diu no siguis tonto, perquè vagi com el tiet José a distreure’s una mica, però ell diu que ja està distret, i el deixen en pau.

Notícies relacionades

L'armari de les cosines

La butaca de l'oncle José

El meu avi sempre es queda callat i de tant en tant se’n riu d’alguna gràcia que ha fet algú, i és llavors quan ens adonem que no és en un altre lloc, sinó en aquest, perquè a vegades diu la meva àvia que sembla que és en una altra part, però quan riu ens adonem que no. A l’hora de dinar, bé, una mica abans, gairebé cada dia anem a casa de la tieta Carmen, i quan entres a casa seva hi ha un passadís molt llarg i fosc, i et costa una mica acostumar-te amb els ulls i veure-hi una mica, perquè al fons es veu la llum que entra del pati, i s’ha d’anar una mica a cegues, i tocant les parets, però la meva àvia diu que no toqui les parets, que són blanques, i que les embruto, però no és veritat perquè tinc les mans netes. Al seu pati sempre hi ha un gos dels que tenen les dents mal col·locades, les de sota cap enfora, i fa voltes i es posa content, però a mi no em fa gaire gràcia, més aviat em fa por, i és bastant lleig, però el meu cosí Julio sempre l’agafa i em diu no siguis tonta, i jo intento anar a acariciar-lo i just quan vaig a tocar-li el cap, es gira i em dóna un cop amb el morro i m’espanta, i el meu cosí Julio se’n riu però no fa gràcia. 

De la tieta Carmen també hi ha coses que no s’entenen, perquè té tres fills però mai hi són tots tres alhora, i jo a vegades m’oblido que en té tres, perquè si no estan junts i jo els veig només una vegada a l’any, i amb tota la família que som, no me’n recordo bé, i tampoc sé gaire bé qui és fill de qui, i els néts, perquè tots s’assemblen bastant i tots s’assemblen a la tieta Carmen, que cada vegada més s’assembla més a la meva àvia, i per això són germanes. Una de les nétes de la tieta Carmen em porta a la piscina perquè nedi una mica, perquè he d’entrenar-me perquè quan torni de les vacances he de fer unes competicions importants de natació, i la tieta Carmen em pregunta com em va amb la piscina, si em tracta bé la seva néta, i sí que em tracta bé, i hi va amb els seus amics i alguns fumen però ella no. Jo em poso a l’aigua i nedo, però hi ha molta gent, i sobretot nens, gairebé no es pot nedar, i a més a més com que és la piscina del poble, no porto gorra, i em vénen els cabells a la cara i no veig res. Quan em despisto, algun bèstia es llança a la piscina com si volgués buidar-la, així que em canso i torno a la tovallola amb la meva cosina, que en realitat és cosina segona o tercera, la néta de la tieta Carmen, reneboda de la meva àvia, i me’n torno a la tovallola i tots juguen a cartes, però no en sé les regles i l’hi diré al meu pare, que en aquesta piscina no em puc entrenar bé.